Pep Codó
Sant Cugat del Vallès, Barcelona, 1946
L’escultura de Pep Codó és un reconeixement a les formes de la natura, als processos de transformació i, per tant, a la petjada del temps en el nostre relleu natural i social.
A través d’un estudi conscient del material petri, examina el seu nucli sensitiu per tal de donar volum a un cos que podem entendre en origen com a amorf, i en cerca cop a cop la simbologia i significat reals, quina és en definitiva la forma escultòrica d’aquella pedra, dotant de vida allò que se’ns suggeria totalment inert. D’aquesta manera, el resultat final mostra en si tot el procés evolutiu de la peça, des de la conceptualització fins a l’últim toc.
Artista i cineasta, coneguda per les seves instal·lacions fotogràfiques. Va estudiar a l’Escola Slade de Belles Arts a Londres i als Estats Units amb una beca Fullbright. La seva obra es centra en la memòria col·lectiva i en allò que enllaça els trets comuns d’una cultura universal. En les seves fotografies domina una gran sensació de misteri que es reforça per la impressió que transmeten que el temps s’ha aturat. Són escenes gairebé oníriques on una certa simbologia, associació d’idees o referències cultes cerquen la complicitat de l’espectador.
Fotògraf que pertany a la generació de la dècada dels cinquanta, renova el llenguatge fotogràfic per incorporar-lo a les tendències avantguardistes imperants. Els seus referents són fotògrafs capdavanters de París i Nova York, tals com Cartier-Bresson, Brassaï, Man Ray, Walter Evans o Robert Frank. Imatges en blanc i negre del proletariat més pobre de Barcelona i copsades clandestinament en els seus suburbis; fotoreportatges de gran veracitat històrica, sociològica i documental que el feren mereixedor del Premi Nacional de Fotografia 2002.
Considerat un dels artistes més reconeguts, dins i fora de l’Estat, s’ha fet un lloc dins del camp de la videocreació, tot i que ell es defineix principalment com a escultor. Instruït en l’Escola d’Art i Disseny de Barcelona, primer s’especialitza en història de l’art i més endavant en arquitectura, estudis que compaginà amb activitats teatrals. L’obra del barceloní ha begut directament dels situacionistes francesos i d’alguns cineastes com Buñuel o Godard, tot fent-nos reflexionar sobre el relativisme existencial i el tipus de cultura mediàtica en la qual ens trobem empresonats i subjugats.
Pintor i fotògraf. Ha realitzat, també, nombroses instal•lacions.
Les seves creacions reflexionen sobre l’entorn que ens envolta, sobre els paisatges que ens porten a descobrir el nostre jo més íntim. Juga amb el temps i l’espai, l’interior i l’exterior, la presència i l’absència, la mort i la vida per tal de transgredir els estereotipats convencionalismes, fet que fa de la seva obra una plataforma oberta cap a la llibertat.
Pintor, escultor i gravador, va ser fundador, el 1964, del grup Cogul i encarregat de la Petite Gallerie de l’Alliance Française. Se’l considera un dels escultors més representatius de l’art català contemporani. La seva obra és clau per a entendre la creació artística de la Lleida de la postguerra i la transició, d’una manera similar a com ho van ser Josep Guinovart, Albert Ràfols-Casamada o Joan Hernández Pijuan a Barcelona.
A banda de ser traductor, comissari, periodista i crític d’art i literat, Narcís Comadira és escriptor, poeta i pintor. Artista autodidacte que tendeix cap als colors calents i les formes geomètriques, simples i voluminoses, té una obra pictòrica que amalgama lirisme amb metodologia i on les composicions de traços ferms i fronterers es dissolen dins d’una atmosfera fantasmagòrica que ens evoca cap a l’abstracció. Des d’uns inicis circumscrits dins de l’estil noucentista i que annexiona amb el primer expressionisme Kandinskyà, ha intentat copsar la realitat per mitjà de connotacions extretes del pop i de la transvanguarda, amb l’objectiu d’endinsar-nos en l’essència de la forma, el volum i la llum per tal d’evocar-nos al lirisme més absolut.
Després de la guerra i ja d’adolescent guanyà els primers diners pintant sostres d’esglésies cremades. Pintor, decorador, grafista, retolista publicitari, així com també director artístic i president de l’Acadèmia de Belles Arts de Sabadell.
Les seves pintures d’estil hiperrealista al tremp d’ou sobre un suport de fusta, reflecteixen amb detall i minuciositat els grans palaus, les estacions de tren i els interiors de les cases modernistes de Sabadell, en definitiva, arquitectures contenidores d’una llum matisada i repletes d’intensa sensibilitat.
Duet fotogràfic format per Josep Compte i Palatchi van ser, juntament amb autors de la talla de Pere Català Pic i Josep Sala, dos dels fotògrafs publicitaris més importants dels anys 30. Durant aquesta dècada és quan van fer múltiples fotomuntatges per a firmes com Formitrol o Lápiz Termosan, en què mesclaven fotografia i publicitat amb els avenços tipogràfics del moment. En aquests precedents del publifotoreportatge, de caire surrealista i clarobscur, l’objecte anunciat sura sobre la foscor infinita.
D’altra banda, també va fer nombroses fotografies d’escenografies i espectacles dels ballets russos del Gran Teatre del Liceu, copsades sota un dramatisme embriagador.
