Fotògraf que pertany a la generació de la dècada dels cinquanta, renova el llenguatge fotogràfic per incorporar-lo a les tendències avantguardistes imperants. Els seus referents són fotògrafs capdavanters de París i Nova York, tals com Cartier-Bresson, Brassaï, Man Ray, Walter Evans o Robert Frank. Imatges en blanc i negre del proletariat més pobre de Barcelona i copsades clandestinament en els seus suburbis; fotoreportatges de gran veracitat històrica, sociològica i documental que el feren mereixedor del Premi Nacional de Fotografia 2002.
Considerat un dels artistes més reconeguts, dins i fora de l’Estat, s’ha fet un lloc dins del camp de la videocreació, tot i que ell es defineix principalment com a escultor. Instruït en l’Escola d’Art i Disseny de Barcelona, primer s’especialitza en història de l’art i més endavant en arquitectura, estudis que compaginà amb activitats teatrals. L’obra del barceloní ha begut directament dels situacionistes francesos i d’alguns cineastes com Buñuel o Godard, tot fent-nos reflexionar sobre el relativisme existencial i el tipus de cultura mediàtica en la qual ens trobem empresonats i subjugats.
Pintor i fotògraf. Ha realitzat, també, nombroses instal•lacions.
Les seves creacions reflexionen sobre l’entorn que ens envolta, sobre els paisatges que ens porten a descobrir el nostre jo més íntim. Juga amb el temps i l’espai, l’interior i l’exterior, la presència i l’absència, la mort i la vida per tal de transgredir els estereotipats convencionalismes, fet que fa de la seva obra una plataforma oberta cap a la llibertat.
Pintor, escultor i gravador, va ser fundador, el 1964, del grup Cogul i encarregat de la Petite Gallerie de l’Alliance Française. Se’l considera un dels escultors més representatius de l’art català contemporani. La seva obra és clau per a entendre la creació artística de la Lleida de la postguerra i la transició, d’una manera similar a com ho van ser Josep Guinovart, Albert Ràfols-Casamada o Joan Hernández Pijuan a Barcelona.
A banda de ser traductor, comissari, periodista i crític d’art i literat, Narcís Comadira és escriptor, poeta i pintor. Artista autodidacte que tendeix cap als colors calents i les formes geomètriques, simples i voluminoses, té una obra pictòrica que amalgama lirisme amb metodologia i on les composicions de traços ferms i fronterers es dissolen dins d’una atmosfera fantasmagòrica que ens evoca cap a l’abstracció. Des d’uns inicis circumscrits dins de l’estil noucentista i que annexiona amb el primer expressionisme Kandinskyà, ha intentat copsar la realitat per mitjà de connotacions extretes del pop i de la transvanguarda, amb l’objectiu d’endinsar-nos en l’essència de la forma, el volum i la llum per tal d’evocar-nos al lirisme més absolut.
Després de la guerra i ja d’adolescent guanyà els primers diners pintant sostres d’esglésies cremades. Pintor, decorador, grafista, retolista publicitari, així com també director artístic i president de l’Acadèmia de Belles Arts de Sabadell.
Les seves pintures d’estil hiperrealista al tremp d’ou sobre un suport de fusta, reflecteixen amb detall i minuciositat els grans palaus, les estacions de tren i els interiors de les cases modernistes de Sabadell, en definitiva, arquitectures contenidores d’una llum matisada i repletes d’intensa sensibilitat.
Duet fotogràfic format per Josep Compte i Palatchi van ser, juntament amb autors de la talla de Pere Català Pic i Josep Sala, dos dels fotògrafs publicitaris més importants dels anys 30. Durant aquesta dècada és quan van fer múltiples fotomuntatges per a firmes com Formitrol o Lápiz Termosan, en què mesclaven fotografia i publicitat amb els avenços tipogràfics del moment. En aquests precedents del publifotoreportatge, de caire surrealista i clarobscur, l’objecte anunciat sura sobre la foscor infinita.
D’altra banda, també va fer nombroses fotografies d’escenografies i espectacles dels ballets russos del Gran Teatre del Liceu, copsades sota un dramatisme embriagador.
Cursà els seus estudis de disseny gràfic a la Llotja de Barcelona.
Pintor de pinzellada realista que, sota una atmosfera de poesia i serenor, immortalitza edificis, avingudes i espais urbans amb tota minuciositat. Són paisatges que s’erigeixen entre la boirina de la memòria i que aborden el cosmopolitisme.
Escultor d’obra pública i privada, pintor, dissenyador de joies i decorador d’interiors. Els seus inicis parteixen de les idees interdisciplinàries i de formació integral introduïdes per la Bauhaus. La manipulació dels materials emprats esdevé una evolució en el món matèric i formal de l’obra. Simbiosi existent entre les formes simples i abstractes, d’una aparent puresa i nuesa, i la seva complexa càrrega simbòlica produeixen als ulls de l’espectador una calidoscòpica sensibilitat. L’any 1972 fundà el Centre d’Activitats i Investigacions Artístiques a Esplugues de Llobregat.
