Pintor autodidacté de retrats, escenes taurines i visions urbanes carregades d’expressionisme, colors enèrgics i denses textures que poblen les seves primeres representacions fins als inicis dels vuitanta. Amb posterioritat, els colors s’atenuen dins d’unes composicions que exploren el traç ràpid, cal·ligràfic i el puntillisme o dripping. A inicis dels anys noranta la seva trajectòria fa un gir cap al corrent abstracte, amb imatges difuminades que fan al·lusió a la literatura novel·lística.
Pintor representant del corrent constructivista dins l’art català. La composició, el ritme, el moviment, l’estructura formal i l’organització espacial, són les constants reflexives d’un minuciós treball que no reconeix la improvisació. Tanmateix, els colors s’ordenen en plans essencials de llum i ombra, subtils gradacions de blancs, negres i grisos que provoquen una singular sensació d’espai en la dimensió cristal·lina i abstracta de les proporcions geomètriques, creant la il·lusió d’una tercera dimensió. L’any 1976 li fou concedit el primer premi del Concurs Internacional de Dibuix Joan Miró.
Artista polifacètic, que ha sintetitzat la figuració amb l’abstracció, els efectes del trompe-l’oeil amb la força de la matèria, la incorporació de l’objecte amb el traç gestual i les fonts de la tradició amb les inquietuds de les avantguardes. El seu exili a París i la seva amistat amb Pablo Picasso el capbussà en el món del collage i de l’assemblagisme. Investigà amb tot tipus de textures i materials dominant les tècniques de gravació, la litografia, l’aiguafort, el coure i els seus diversos procediments calcogràfics. Guardonat amb la Medalla d’Or del Círculo de Bellas Artes (1984); la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya pel seu art innovador; i el premi de la UNESCO dins la disciplina del grafisme.
Pintor de sensacions que emergeixen del xoc entre el plaer i el dolor, la plenitud i l’austeritat. A través de les línies horitzontals ens mostra la pell d’alguna part del cos humà. Plecs que són testimonis del pas del temps, resum de vivències i signe identificatiu de la nostra existència. Sobre un fons suau, s’hi superposen veladures, fregat o esquitxos i, per mitjà del grafit traça ombres de formes simples i sinuoses. Tot recobert amb parafina que atorga al conjunt un ambient destenyit i difuminat. Josep M. Codina dóna a la realitat quotidiana una visió innovadora en focalitzar la seva mirada en tot allò que no ha estat objecte de la nostra atenció.
Artista i cineasta, coneguda per les seves instal·lacions fotogràfiques. Va estudiar a l’Escola Slade de Belles Arts a Londres i als Estats Units amb una beca Fullbright. La seva obra es centra en la memòria col·lectiva i en allò que enllaça els trets comuns d’una cultura universal. En les seves fotografies domina una gran sensació de misteri que es reforça per la impressió que transmeten que el temps s’ha aturat. Són escenes gairebé oníriques on una certa simbologia, associació d’idees o referències cultes cerquen la complicitat de l’espectador.
Fotògraf que pertany a la generació de la dècada dels cinquanta, renova el llenguatge fotogràfic per incorporar-lo a les tendències avantguardistes imperants. Els seus referents són fotògrafs capdavanters de París i Nova York, tals com Cartier-Bresson, Brassaï, Man Ray, Walter Evans o Robert Frank. Imatges en blanc i negre del proletariat més pobre de Barcelona i copsades clandestinament en els seus suburbis; fotoreportatges de gran veracitat històrica, sociològica i documental que el feren mereixedor del Premi Nacional de Fotografia 2002.
