Elements de la quotidianitat com ara el mobiliari urbà: fanals, cadires, escales... als quals no els manca detall (motllures, paper dibuixat, esquerdes i rugositats), han estat la base de les seves pintures; aïlla les ombres, enigmes entre la presència i l’absència formal, que adquireixen vida pròpia i des d’on l’espectador projecta la seva imaginació. Influït per Antoni Tàpies i el moviment informalista, així com també pel fotorealisme americà i el Pop Art, fa visible allò invisible per a descobrir-nos el sediment poètic de tots aquells objectes més modestos i banals. D’ençà la dècada dels vuitanta va viure i treballar entre Barcelona i Nova York, on tenia el seu estudi.
Escultor autodidacte que treballa principalment la fusta i que, per mitjà d’una tècnica admirable, aconsegueix resultats d’una gran originalitat i perfecció. Entenent l’art com una recerca constant i estètica en què s’experimenta amb la plasticitat de la matèria orgànica, atorga elasticitat i ductilitat a unes peces a mig camí entre la figuració i l’abstracció. La voluntat per a construir formes que contenen o ocupen l’espai és present en gran part dels seus treballs.
D’origen olotí, després de l’etapa formativa Josep Clarà s'estableix a París, on pren com a referent Auguste Rodin i la seva obra escultòrica beu del simbolisme per tractar les emocions humanes a través del volum. Després, la influència de Maillol el fa evolucionar cap a propostes d’arrel clàssica i mediterrània vinculades al Noucentisme. Els referents grecollatins i la síntesi formal i de depuració de volums s’encaminen vers una idealització dels cossos i dels rostres durant la dècada de 1930, moment en què retorna a Catalunya. A la seva terra natal, Clarà emprèn projectes per a l’espai públic i culmina amb unes obres monumentals una carrera basada en la recerca de la bellesa.
Pintor autodidacte de retrats, escenes taurines i visions urbanes carregades d’expressionisme, colors enèrgics i denses textures que poblen les seves primeres representacions fins als inicis dels vuitanta. Amb posterioritat, els colors s’atenuen dins d’unes composicions que exploren el traç ràpid, cal·ligràfic i el puntillisme o dripping. A inicis dels anys noranta la seva trajectòria fa un gir cap al corrent abstracte, amb imatges difuminades que fan al·lusió a la literatura novel·lística.
Pintor representant del corrent constructivista dins l’art català. La composició, el ritme, el moviment, l’estructura formal i l’organització espacial, són les constants reflexives d’un minuciós treball que no reconeix la improvisació. Tanmateix, els colors s’ordenen en plans essencials de llum i ombra, subtils gradacions de blancs, negres i grisos que provoquen una singular sensació d’espai en la dimensió cristal·lina i abstracta de les proporcions geomètriques, creant la il·lusió d’una tercera dimensió. L’any 1976 li fou concedit el primer premi del Concurs Internacional de Dibuix Joan Miró.
Artista polifacètic, que ha sintetitzat la figuració amb l’abstracció, els efectes del trompe-l’oeil amb la força de la matèria, la incorporació de l’objecte amb el traç gestual i les fonts de la tradició amb les inquietuds de les avantguardes. El seu exili a París i la seva amistat amb Pablo Picasso el capbussà en el món del collage i de l’assemblagisme. Investigà amb tot tipus de textures i materials dominant les tècniques de gravació, la litografia, l’aiguafort, el coure i els seus diversos procediments calcogràfics. Guardonat amb la Medalla d’Or del Círculo de Bellas Artes (1984); la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya pel seu art innovador; i el premi de la UNESCO dins la disciplina del grafisme.
Pintor de sensacions que emergeixen del xoc entre el plaer i el dolor, la plenitud i l’austeritat. A través de les línies horitzontals ens mostra la pell d’alguna part del cos humà. Plecs que són testimonis del pas del temps, resum de vivències i signe identificatiu de la nostra existència. Sobre un fons suau, s’hi superposen veladures, fregat o esquitxos i, per mitjà del grafit traça ombres de formes simples i sinuoses. Tot recobert amb parafina que atorga al conjunt un ambient destenyit i difuminat. Josep M. Codina dóna a la realitat quotidiana una visió innovadora en focalitzar la seva mirada en tot allò que no ha estat objecte de la nostra atenció.
