David Casals Moreno és un dels màxims exponents del nou realisme contemporani. Sense renunciar a la pintura abstracta del segle anterior, la seva visió parteix d’una innovadora figuració que enriqueix la història de l’art com a testimoni de l’empremta humana. Així, doncs, la producció de Casals presenta escenaris naturals i paisatgístics, puntualment alterats per l’acció de l’home, allotjant en l’essència de l’obra un ambient de solitud i quietud com a inesgotable font interpretativa d’una temàtica perenne.
Traça en l’aire sinuoses línies de ferro; escultures perforades on les ombres s’escolen en la immensitat de l’espai. Tridimensionalitat com a receptacle de fragilitat i alhora consistència, formes simples que contenen un missatge complex que embolcalla una reflexió del misteri i la força de la creació. Núvols que ploren, estructures lleugeres i de dolça fragilitat com coladors totèmics que s’apropien de les lleis físiques de la gravetat i ens aboquen vers la infinitud, més enllà del pur plaer visual.
Esteve Casanoves concep l’escultura, la pintura, la fotografia i el vídeo com una constel·lació de significats. El seu món és un espai de convergències: destrucció-construcció, moviment-quietud, permutació-estabilitat... Art rítmic i poètic que, allunyat de la representació figurativa, és deliri abstracte de la raó. Investiga amb les textures, la consistència matèrica i els espais i és enmig d’aquest assaig on la plasticitat es transmuta en vitalitat i energia. Obra laberíntica, entramat de camins i bifurcacions que creen en l’espectador, el plaer de confondre i retrobar el camí perdut.
Mestre de primària. Fotògraf autodidacte. Recentment ha realitzat diverses exposicions –La Ruta de l'Art a Castelló d'Empúries (Girona)– i ha estat seleccionat al Premi de Street Photography Dolors Porredon de Granollers
Pascual Casaubón adopta de la seva terra la pedra d’Ulldecona a la que infon vida i síntesi. Desfigura la massa per mostrar-nos una espècie de cos viu, orgànic. Art en tensió, formes sensuals des d’on brollen aigua, esquerdes, estrats, sediments, formes fàl·liques, ovoides i monticles que s’erigeixen vers al cel o s’estenen arran de terra. Una fusió entre el rigor de les rectes i la gracilitat de les corbes, que són com penya-segats que ens empenyen vers el buit vertiginós. En les seves obres més recents s’adverteixen formes geomètriques d’abstracció simbòlica, que rememoren el modernisme català gaudinià.
Ubica l’espectador en l’atracció del misteri per mitjà d’una dermis de pintura figurativa intimista. Amb un dibuix senzill i de formes simples i definides, els seus personatges, a l’aguait, evoquen una nostàlgia imbuïda de complicitat, reflexió i curiositat per esbrinar què és el que succeeix en l’escena. Captivat per l’atmosfera, les vibracions produïdes per la composició, així com pel mode tàctil que deixa el seu pòsit en la tela; fuig d’estereotips i s’encorba per la rialla oculta i el somriure burlesc en una paleta de terres ocres, rogenques i ataronjades.
