Pascual Casaubón adopta de la seva terra la pedra d’Ulldecona a la que infon vida i síntesi. Desfigura la massa per mostrar-nos una espècie de cos viu, orgànic. Art en tensió, formes sensuals des d’on brollen aigua, esquerdes, estrats, sediments, formes fàl·liques, ovoides i monticles que s’erigeixen vers al cel o s’estenen arran de terra. Una fusió entre el rigor de les rectes i la gracilitat de les corbes, que són com penya-segats que ens empenyen vers el buit vertiginós. En les seves obres més recents s’adverteixen formes geomètriques d’abstracció simbòlica, que rememoren el modernisme català gaudinià.
Junt amb Agustí Fructuoso fundà el projecte TPK Art i Pensament Contemporani durant l’any 1977, institució que, fugint dels estereotips academicistes, ha desenvolupat una important tasca de docència i investigació en les diverses disciplines artístiques. Després de passar per l’Escola Massana i la Facultat de Belles Arts, amb una clara voluntat transgressora, mescla diferents materials i disciplines -pintura, escultura, vídeo, fotografia...- per tal de donar lloc a més d’un centenar de projectes en solitari o en col•laboració amb d’altres artistes.
Ubica l’espectador en l’atracció del misteri per mitjà d’una dermis de pintura figurativa intimista. Amb un dibuix senzill i de formes simples i definides, els seus personatges, a l’aguait, evoquen una nostàlgia imbuïda de complicitat, reflexió i curiositat per esbrinar què és el que succeeix en l’escena. Captivat per l’atmosfera, les vibracions produïdes per la composició, així com pel mode tàctil que deixa el seu pòsit en la tela; fuig d’estereotips i s’encorba per la rialla oculta i el somriure burlesc en una paleta de terres ocres, rogenques i ataronjades.
És un dels principals representants de l’avantguarda fotogràfica catalana dels anys trenta, cartellista industrial, redactor de nombrosos articles i il•lustrador de llibres sobre el potencial de la imatge fotogràfica en la publicitat. Per mitjà d’efectes lumínics dramàtics fa agosarades incursions en el fotomuntatge on amalgama les tendències coexistents del període d’entreguerres: el surrealisme, el constructivisme, la Nova Objectivitat, la Bauhaus i el cartellisme publicitari dels Dadaistes i de Man Ray. Treballà com a periodista i grafista per a la Comissaria de Propaganda de la Generalitat (Govern Nacional Català) durant la Guerra Civil espanyola.
Pel seu pare Pere Català Pic s’inicia en el món de la fotografia amb tan sols 13 anys. Però, no és fins l’any 1947 que ja amb estudi propi, es dedica a treballar en el camp de la fotografia industrial i de la il•lustració. Col•labora en diverses revistes com el setmanari Revista i el grup d’arquitectes Grup R, les seves imatges abasten des del paisatge natural i urbà fins a la documentació artística i etnogràfica. Ha retratat personatges de la nostra cultura com ara Dalí, Joan Miró, Josep Pla, entre molts d’altres. Al llarg de tota la seva trajectòria professional ha estat guardonat amb nombrosos reconeixements: el Premi Nacional de les Arts Plàstiques (1983) atorgat pel Ministeri de Cultura, la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya (1992) i la Medalla d’Or al Mèrit Artístic de l’Ajuntament de Barcelona (1993).
L’any 1967 comença a treballar com a fotògraf freelance, realitzant reportatges de viatges per a La Vanguardia i Destino. Des de la seva primera exposició, l’any 1972, la seva obra forma part d‘innombrables col•leccions privades i públiques d’arreu del món. L’any 2001 fou guardonat amb el Premi Nacional de Fotografia i el Premi Nacional d’Arts Plàstiques.
Les seves imatges són el resultat de contemplar la facetada natura, per tal d’immortalitzar-la en el seu estat més pur. Sovint experimenta amb les tècniques fotogràfiques del segle XIX com el calotip o la Polaroid, on nus, paisatges, retrats o bodegons embriagats per una atmosfera de melancolia reflecteixen atemporalitat i realitat.
El treball d’Agustí Centelles, figura clau del fotoperiodisme espanyol, constitueix un testimoni ineludible d’un dels episodis que han marcat la memòria històrica i visual d’Espanya fins als nostres dies: el de la Guerra Civil. Els enquadraments, els punts de vista i la profunditat de les seves fotografies, obtingudes amb la càmera Leica, atrapen el temps tot transpirant modernitat. Obres poètiques de força èpica i intensitat dramàtica que, lluny de caure en l’anecdotisme, mostren una realitat despullada de gran potencial discursiu. Vetat al fotoperiodisme pel règim franquista, en tornar de l’exili l’any 1944 es dedicà a la fotografia publicitària. Dos anys abans de morir, va obtenir el Premi Nacional de Fotografia.
IMATGES: España. Ministerio de Educación, Cultura y Deporte. Centro Documental de la Memoria Histórica. Archivo Agustí Centelles i Ossó.
Artista multidiciplinari que conjuga l’escultura, la fotografia i el dibuix per tal de crear espais enigmàtics de tensions torbadores.
Pensaments que troben en la fotografia el receptacle daurat de les seves llums, en els dibuixos els traços dels seus perfils i en l’escultura la mutació d’una identitat que construïda sobre si mateixa alhora s’esquinça. Viatges introspectius cap a un món de dualitats, trajectes entre la distància dels oposats, apologia de la circumspecció i escolament del sentit del temps. Obres deconstruïdes per tal de projectar, en el mateix procés de reconstrucció, multiplicitat de significats que possibiliten la interacció amb el públic.
