David Casals Moreno és un dels màxims exponents del nou realisme contemporani. Sense renunciar a la pintura abstracta del segle anterior, la seva visió parteix d’una innovadora figuració que enriqueix la història de l’art com a testimoni de l’empremta humana. Així, doncs, la producció de Casals presenta escenaris naturals i paisatgístics, puntualment alterats per l’acció de l’home, allotjant en l’essència de l’obra un ambient de solitud i quietud com a inesgotable font interpretativa d’una temàtica perenne.
Traça en l’aire sinuoses línies de ferro; escultures perforades on les ombres s’escolen en la immensitat de l’espai. Tridimensionalitat com a receptacle de fragilitat i alhora consistència, formes simples que contenen un missatge complex que embolcalla una reflexió del misteri i la força de la creació. Núvols que ploren, estructures lleugeres i de dolça fragilitat com coladors totèmics que s’apropien de les lleis físiques de la gravetat i ens aboquen vers la infinitud, més enllà del pur plaer visual.
Esteve Casanoves concep l’escultura, la pintura, la fotografia i el vídeo com una constel·lació de significats. El seu món és un espai de convergències: destrucció-construcció, moviment-quietud, permutació-estabilitat... Art rítmic i poètic que, allunyat de la representació figurativa, és deliri abstracte de la raó. Investiga amb les textures, la consistència matèrica i els espais i és enmig d’aquest assaig on la plasticitat es transmuta en vitalitat i energia. Obra laberíntica, entramat de camins i bifurcacions que creen en l’espectador, el plaer de confondre i retrobar el camí perdut.
Ramon Casas fou un dels artistes més destacats del modernisme català. Excel•lent pintor, dibuixant i cartellista, va sentir molt aviat una forta pulsió per la pintura i pels moviments culturals que s’estaven duent a terme a la Barcelona del moment. Amb només 11 anys ja començà a estudiar art amb Vicens Cots i més endavant, en el seu primer viatge a París, l’acollí el cèlebre pintor Carolus Duran. També fou cofundador de Pel & Ploma i Forma, i finançà, juntament amb Pere Romeu, Rusiñol i Utrillo, Els Quatre Gats, bistrot de caire parisenc que es convertí en punt de trobada dels artistes i intel·lectuals de l’època.
Pel que fa la seva obra, tant a l’hora de captar escenes quotidianes o successos, així com en els cartells i els retrats al carbó, el traç inconfusible de Ramon Casas, influenciat pel japonisme i els impressionistes francesos, traspassà els límits de l’academicisme imperant per a atorgar als cossos moviments cadenciosos i naturals que conjugats amb una composició sobre el pla lliure d’adorns i obstacles visuals, captà la bellesa essencial dels seus personatges, ja en la mirada, els somriures, la caiguda dels cabells o simplement en la posició d’una mà sorgida d’una línia atzarosa.
Pascual Casaubón adopta de la seva terra la pedra d’Ulldecona a la que infon vida i síntesi. Desfigura la massa per mostrar-nos una espècie de cos viu, orgànic. Art en tensió, formes sensuals des d’on brollen aigua, esquerdes, estrats, sediments, formes fàl·liques, ovoides i monticles que s’erigeixen vers al cel o s’estenen arran de terra. Una fusió entre el rigor de les rectes i la gracilitat de les corbes, que són com penya-segats que ens empenyen vers el buit vertiginós. En les seves obres més recents s’adverteixen formes geomètriques d’abstracció simbòlica, que rememoren el modernisme català gaudinià.
Junt amb Agustí Fructuoso fundà el projecte TPK Art i Pensament Contemporani durant l’any 1977, institució que, fugint dels estereotips academicistes, ha desenvolupat una important tasca de docència i investigació en les diverses disciplines artístiques. Després de passar per l’Escola Massana i la Facultat de Belles Arts, amb una clara voluntat transgressora, mescla diferents materials i disciplines -pintura, escultura, vídeo, fotografia...- per tal de donar lloc a més d’un centenar de projectes en solitari o en col•laboració amb d’altres artistes.
Ubica l’espectador en l’atracció del misteri per mitjà d’una dermis de pintura figurativa intimista. Amb un dibuix senzill i de formes simples i definides, els seus personatges, a l’aguait, evoquen una nostàlgia imbuïda de complicitat, reflexió i curiositat per esbrinar què és el que succeeix en l’escena. Captivat per l’atmosfera, les vibracions produïdes per la composició, així com pel mode tàctil que deixa el seu pòsit en la tela; fuig d’estereotips i s’encorba per la rialla oculta i el somriure burlesc en una paleta de terres ocres, rogenques i ataronjades.
És un dels principals representants de l’avantguarda fotogràfica catalana dels anys trenta, cartellista industrial, redactor de nombrosos articles i il•lustrador de llibres sobre el potencial de la imatge fotogràfica en la publicitat. Per mitjà d’efectes lumínics dramàtics fa agosarades incursions en el fotomuntatge on amalgama les tendències coexistents del període d’entreguerres: el surrealisme, el constructivisme, la Nova Objectivitat, la Bauhaus i el cartellisme publicitari dels Dadaistes i de Man Ray. Treballà com a periodista i grafista per a la Comissaria de Propaganda de la Generalitat (Govern Nacional Català) durant la Guerra Civil espanyola.
Pel seu pare Pere Català Pic s’inicia en el món de la fotografia amb tan sols 13 anys. Però, no és fins l’any 1947 que ja amb estudi propi, es dedica a treballar en el camp de la fotografia industrial i de la il•lustració. Col•labora en diverses revistes com el setmanari Revista i el grup d’arquitectes Grup R, les seves imatges abasten des del paisatge natural i urbà fins a la documentació artística i etnogràfica. Ha retratat personatges de la nostra cultura com ara Dalí, Joan Miró, Josep Pla, entre molts d’altres. Al llarg de tota la seva trajectòria professional ha estat guardonat amb nombrosos reconeixements: el Premi Nacional de les Arts Plàstiques (1983) atorgat pel Ministeri de Cultura, la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya (1992) i la Medalla d’Or al Mèrit Artístic de l’Ajuntament de Barcelona (1993).
