Rostres humans, mans crispades, inscripcions i cal•ligrafies s’unifiquen de manera aparentment caòtica a l’obra d’Armand Cardona, pintor i dibuixant de formació autodidacta.
Les seves peces, figuratives i sovint treballades a partir d’una mateixa temàtica, es converteixen en una crònica del nostre temps gràcies a la seva visió àcida i crítica de la societat. Els seus traços, negres i sinuosos, subratllen la seva particular iconografia, que beu d’influències tan diverses com ara la pintura dels retaules romànics o els mass media...
Armand Cardona va exposar a diversos països com Itàlia, Alemanya, França i els Estats Units i va ser guardonat amb el premi Ynglada-Guillot l’any 1971.
Figures voluptuoses i gràcils que clamen audiència, colors enèrgics que atorguen vida a sentiments soterrats i que senten la necessitat de brotar de l’anonimat. La seva pintura és un instrument que advoca per un canvi immediat i ens obre els ulls dins d’una societat encegada per l’absurditat. Representacions que atorguen a l’espectador una consciència existencial enterbolida per la insatisfacció, la inseguretat i les misèries humanes.
Escultor i pintor, considerat un dels artistes més actius quant al desenvolupament d’instal·lacions i muntatges arquitectònics dins la dècada dels vuitanta. Interessat pels conceptes de temps-espai, moviment i les qualitats tridimensionals, que giren entorn al precepte minimalista de l’expressió on s’hi evidencia la influencia de l’escola constructivista russa. Fragments torçats d’una realitat circular que ens evoquen a un infinit lirisme; imponents formes simples i simbòliques segmentades i allargassades, volums en espiral...deformen la massa corpòria en curvatures inversemblants fins a experimentar la inflexió del diàleg més intern. Intent de l’equilibri entre el concepte i la forma.
Pintor autodidacta de retrats, escenes taurines i visions urbanes carregades d’expressionisme, colors enèrgics i denses textures que poblen les seves primeres representacions fins als inicis dels vuitanta. Amb posterioritat, els colors s’atenuen dins d’unes composicions que exploren el traç ràpid, cal•ligràfic i el puntillisme o dripping. A inicis dels anys noranta la seva trajectòria dóna un gir cap al corrent abstracte, amb imatges difuminades que fan al•lusió a la literatura novel•lística.
Pintor català que es relacionà amb el Cercle Maillol presidit per Josep Maria de Sucre i constituït entre d’altres per Charles Collet de qui aprengué escultura, ceràmica, esmalt i gravat. A més, fou il·lustrador de llibres. Els seus quadres de paisatges gironins com Cadaqués, i d’Eivissa són composicions ordenades de plàcids colors i contorns emboirats. L’any 1994 la Generalitat li concedí la Creu de Sant Jordi per la seva tasca pedagògica relacionada amb l’art i per la difusió internacional dels paisatges empordanesos.
David Casals Moreno és un dels màxims exponents del nou realisme contemporani. Sense renunciar a la pintura abstracta del segle anterior, la seva visió parteix d’una innovadora figuració que enriqueix la història de l’art com a testimoni de l’empremta humana. Així, doncs, la producció de Casals presenta escenaris naturals i paisatgístics, puntualment alterats per l’acció de l’home, allotjant en l’essència de l’obra un ambient de solitud i quietud com a inesgotable font interpretativa d’una temàtica perenne.
Traça en l’aire sinuoses línies de ferro; escultures perforades on les ombres s’escolen en la immensitat de l’espai. Tridimensionalitat com a receptacle de fragilitat i alhora consistència, formes simples que contenen un missatge complex que embolcalla una reflexió del misteri i la força de la creació. Núvols que ploren, estructures lleugeres i de dolça fragilitat com coladors totèmics que s’apropien de les lleis físiques de la gravetat i ens aboquen vers la infinitud, més enllà del pur plaer visual.
Esteve Casanoves concep l’escultura, la pintura, la fotografia i el vídeo com una constel·lació de significats. El seu món és un espai de convergències: destrucció-construcció, moviment-quietud, permutació-estabilitat... Art rítmic i poètic que, allunyat de la representació figurativa, és deliri abstracte de la raó. Investiga amb les textures, la consistència matèrica i els espais i és enmig d’aquest assaig on la plasticitat es transmuta en vitalitat i energia. Obra laberíntica, entramat de camins i bifurcacions que creen en l’espectador, el plaer de confondre i retrobar el camí perdut.
Ramon Casas fou un dels artistes més destacats del modernisme català. Excel•lent pintor, dibuixant i cartellista, va sentir molt aviat una forta pulsió per la pintura i pels moviments culturals que s’estaven duent a terme a la Barcelona del moment. Amb només 11 anys ja començà a estudiar art amb Vicens Cots i més endavant, en el seu primer viatge a París, l’acollí el cèlebre pintor Carolus Duran. També fou cofundador de Pel & Ploma i Forma, i finançà, juntament amb Pere Romeu, Rusiñol i Utrillo, Els Quatre Gats, bistrot de caire parisenc que es convertí en punt de trobada dels artistes i intel·lectuals de l’època.
Pel que fa la seva obra, tant a l’hora de captar escenes quotidianes o successos, així com en els cartells i els retrats al carbó, el traç inconfusible de Ramon Casas, influenciat pel japonisme i els impressionistes francesos, traspassà els límits de l’academicisme imperant per a atorgar als cossos moviments cadenciosos i naturals que conjugats amb una composició sobre el pla lliure d’adorns i obstacles visuals, captà la bellesa essencial dels seus personatges, ja en la mirada, els somriures, la caiguda dels cabells o simplement en la posició d’una mà sorgida d’una línia atzarosa.
