Com a resultat d’una síntesi de tendències i estils influïts per les primeres avantguardes, el surrealisme, la metafísica, la filosofia i la literatura, el llenguatge de Sergi Cambrils revela un gran domini del dibuix i de la tècnica mixta. Escenes oníriques, fantàstiques, amb un alt component de contradicció i ambigüitat en què l’espectador troba un conjunt de referències; aclucades d’ull que ens conviden a somiar i a navegar en un món poètic i alhora colpidor, contigu al que ens mostrava Lewis Carroll. Tanmateix, l’equilibri entre extrems no és estàtic ni perenne, sinó que unes vegades s’inclina cap allò commovedor o obscur i d’altres magnetitza amb força la mirada de l’espectador.
El contacte amb la natura, allò primigeni per a la recerca d’un llenguatge ancestral, dóna com a resultat unes obres que reflecteixen la lluita entre la destresa humana i els materials concebuts per la terra. L’artista subsumeix la matèria als seus desitjos més íntims i recòndits fins a obtenir un objecte màgic, com un vestigi neolític adaptat als temps actuals. Gairebé la totalitat dels seus treballs participen de la idea de la reconstrucció, entesa com una mena de trencaclosques (allò que la postmodernitat ha anomenat de-construcció). L’altra variant és la creació de formes que s’entrelliguen, es relacionen i interactuen per a incidir i modificar l’espai natural o urbà i així aportar quelcom de nou. Ángel Camino ha desenvolupat una tasca teòrica i docent important en escoles d’art i tallers, alhora que ha impartit conferències arreu de l’Estat espanyol i l’estranger.
Delicades branques, nues, etèries, flors i baies... en un fons atmosfèric, ennuvolat, en consonància amb una primavera grisosa i plujosa. La seva obra pictòrica i tridimensional és una incessant recerca de la bellesa. Estil que sense ser realista ni naturalista és reflex d’una quasi depuració oriental. Té quelcom d’ascesi,, de despulla i d’ingravidesa que evidencia un anhel de simplicitat i puresa. Simbòlica i poètica, minuciositat que topa amb el que és irreal, produint una sensació de raresa misteriosa i fascinant.
L’any 1980 Montse Campins obté la llicenciatura de Belles Arts a l’Art Center College of Design, a Pasadena (Califòrnia). Quan torna a Barcelona, se centra principalment en el món de la publicitat i de la moda i s’especialitza a retratar la gent. Ha treballat per a diverses agències de publicitat dins del sector de la moda: en institucions, revistes i editorials. Els seus últims treballs desemboquen cap a la fotografia d’autor i el reportatge: l’ambigüitat, la identitat personal i el paisatge com a coses intrínseques i inherents a l’ésser humà; són temes sobre els quals rota el seu visor.
Raimon Camprubí començà a experimentar amb la fotografia guiat pel seu pare, el qual era un fantàstic fotògraf aficionat, i, més endavant, passà a convertir-se en deixeble de Francesc Català-Roca durant gairebé 10 anys. L’any 1966 s’independitza i comença, seguint l’estela del mestre, a treballar per a diverses publicacions d’art, arquitectura, publicitat i disseny industrial. D’aquestes tasques i els diversos viatges que en sorgiren, Camprubí publicà una col·lecció de llibres entorn de l’herència cultural i les particularitats geogràfiques de l’Estat espanyol. En destaquen Montserrat i Ver Galícia, pels quals rebé el Premi Apel·les Mestres de l’Institut del Llibre Espanyol els anys 1977 i 1982. Raimon Camprubí ha concebut d’aquesta manera la tasca fotogràfica a mode de fotoperiodista i gràcies al seu domini de la llum, tant en el blanc i negre com en la fotografia de color, ha aconseguit composicions quasi pictòriques del contorn social i històric de les nostres terres.
