Raimon Camprubí començà a experimentar amb la fotografia guiat pel seu pare, el qual era un fantàstic fotògraf aficionat, i, més endavant, passà a convertir-se en deixeble de Francesc Català-Roca durant gairebé 10 anys.
L’any 1966 s’independitza i comença, seguint l’estela del mestre, a treballar per a diverses publicacions d’art, arquitectura, publicitat i disseny industrial. D’aquestes tasques i els diversos viatges que en sorgiren, Camprubí publicà una col·lecció de llibres entorn de l’herència cultural i les particularitats geogràfiques de l’Estat espanyol. En destaquen Montserrat i Ver Galícia, pels quals rebé el Premi Apel·les Mestres de l’Institut del Llibre Espanyol els anys 1977 i 1982. Raimon Camprubí ha concebut d’aquesta manera la tasca fotogràfica a mode de fotoperiodista i gràcies al seu domini de la llum, tant en el blanc i negre com en la fotografia de color, ha aconseguit composicions quasi pictòriques del contorn social i històric de les nostres terres.
Pintor autodidacta influït pel corrent del Pop Art Internacional i pels artistes com Gerhard Richter o Malcom Morley. Recorre als mitjans de comunicació de masses, i en la seva obra els plans pictòrics superposats sobre un fons de diàfanes imatges evidencien un gran coneixement tècnic, una assossegada reflexió i una constant al·lusió al món oriental. Retrats, mobiliari, budes i paisatges ens expressen sentiments intrínsecs envers la natura i el pas del temps tot sacsejant els diferents nivells de l’esperit.
Josep Canals Gual és un artista emmarcat dins l’estil abstracte. Pintures que es componen de múltiples, breus i dinàmiques pinzellades en què hi ha una constant recerca del color i del moviment. Des de la dècada dels 80 es centrà en la labor de galerista, així com en la promoció i dinamització de l’art amb la creació l’any 1977 de la Biennal d’Art Contemporani Català.
Escultor i fotògraf que sota un procés de desmaterialització accentua l’essència dels objectes més enllà de la simple representació. Despulla el món real per tal d’endinsar-nos en els seus components més transcendentals: el buit, la foscor, el silenci... com a expressió del gest artístic i l’espai que convida a la introspecció i l’alliberament de la mirada. Amb la seva obra decideix situar l’art en una zona neutra davant l’hiperexpressiu món que ens envolta.
Pintor i dibuixant, fill de l’escultor Lluís Carbonell. Les seves primeres incursions pictòriques es focalitzen en els paisatges, les figures femenines i les composicions d’interiors d’influència constructivista que deriven a ambients de crescendo decorativisme, composicions simfòniques que prenen com a referent l’artista Gustav Klimt. La seva obra ens trasllada a un univers de color, d’il·luminació diàfana, que irradia serenor, claror i lirisme.
Pintor i dibuixant, la seva obra evoluciona des del llenguatge figuratiu, sincer i expressiu que seduí a crítics barcelonins com Santos Torroella, Joan Gich i Sebastià Gasch. Ens introdueix en un lèxic de grafismes, de formes abstractes i de delicades combinacions cromàtiques. En conjunt, la seva pintura desplega elegància i subtilesa com a resultat de matisos i veladures combinant diverses tècniques (olis, pastels, tinta, guaix) de refinada bohèmia decadent, característica dels pintors de l’ Escola de París.
Pintor d’obres de temàtica figurativa protagonitzades per uns subjectes, unes arquitectures o fragments de la natura que ens resulten familiars. En definitiva, situacions i actituds quotidianes, embolcallades d’una certa atmosfera de contemplació serena i silenci. La llum intensa i un traç imperceptible compost per una densa capa matèrica que no deixa empremta són els trets ineludibles del seu treball. Ha esta guardonat amb diversos premis i forma part de destacades col•leccions privades.
Rostres humans, mans crispades, inscripcions i cal•ligrafies s’unifiquen de manera aparentment caòtica a l’obra d’Armand Cardona, pintor i dibuixant de formació autodidacta.
Les seves peces, figuratives i sovint treballades a partir d’una mateixa temàtica, es converteixen en una crònica del nostre temps gràcies a la seva visió àcida i crítica de la societat. Els seus traços, negres i sinuosos, subratllen la seva particular iconografia, que beu d’influències tan diverses com ara la pintura dels retaules romànics o els mass media...
Armand Cardona va exposar a diversos països com Itàlia, Alemanya, França i els Estats Units i va ser guardonat amb el premi Ynglada-Guillot l’any 1971.
Figures voluptuoses i gràcils que clamen audiència, colors enèrgics que atorguen vida a sentiments soterrats i que senten la necessitat de brotar de l’anonimat. La seva pintura és un instrument que advoca per un canvi immediat i ens obre els ulls dins d’una societat encegada per l’absurditat. Representacions que atorguen a l’espectador una consciència existencial enterbolida per la insatisfacció, la inseguretat i les misèries humanes.
