Delicades branques, nues, etèries, flors i baies... en un fons atmosfèric, ennuvolat, en consonància amb una primavera grisosa i plujosa. La seva obra pictòrica i tridimensional és una incessant recerca de la bellesa. Estil que sense ser realista ni naturalista és reflex d’una quasi depuració oriental. Té quelcom d’ascesi,, de despulla i d’ingravidesa que evidencia un anhel de simplicitat i puresa. Simbòlica i poètica, minuciositat que topa amb el que és irreal, produint una sensació de raresa misteriosa i fascinant.
L’any 1980 Montse Campins obté la llicenciatura de Belles Arts a l’Art Center College of Design, a Pasadena (Califòrnia). Quan torna a Barcelona, se centra principalment en el món de la publicitat i de la moda i s’especialitza a retratar la gent. Ha treballat per a diverses agències de publicitat dins del sector de la moda: en institucions, revistes i editorials. Els seus últims treballs desemboquen cap a la fotografia d’autor i el reportatge: l’ambigüitat, la identitat personal i el paisatge com a coses intrínseques i inherents a l’ésser humà; són temes sobre els quals rota el seu visor.
Raimon Camprubí començà a experimentar amb la fotografia guiat pel seu pare, el qual era un fantàstic fotògraf aficionat, i, més endavant, passà a convertir-se en deixeble de Francesc Català-Roca durant gairebé 10 anys.
L’any 1966 s’independitza i comença, seguint l’estela del mestre, a treballar per a diverses publicacions d’art, arquitectura, publicitat i disseny industrial. D’aquestes tasques i els diversos viatges que en sorgiren, Camprubí publicà una col·lecció de llibres entorn de l’herència cultural i les particularitats geogràfiques de l’Estat espanyol. En destaquen Montserrat i Ver Galícia, pels quals rebé el Premi Apel·les Mestres de l’Institut del Llibre Espanyol els anys 1977 i 1982. Raimon Camprubí ha concebut d’aquesta manera la tasca fotogràfica a mode de fotoperiodista i gràcies al seu domini de la llum, tant en el blanc i negre com en la fotografia de color, ha aconseguit composicions quasi pictòriques del contorn social i històric de les nostres terres.
Pintor autodidacta influït pel corrent del Pop Art Internacional i pels artistes com Gerhard Richter o Malcom Morley. Recorre als mitjans de comunicació de masses, i en la seva obra els plans pictòrics superposats sobre un fons de diàfanes imatges evidencien un gran coneixement tècnic, una assossegada reflexió i una constant al·lusió al món oriental. Retrats, mobiliari, budes i paisatges ens expressen sentiments intrínsecs envers la natura i el pas del temps tot sacsejant els diferents nivells de l’esperit.
Josep Canals Gual és un artista emmarcat dins l’estil abstracte. Pintures que es componen de múltiples, breus i dinàmiques pinzellades en què hi ha una constant recerca del color i del moviment. Des de la dècada dels 80 es centrà en la labor de galerista, així com en la promoció i dinamització de l’art amb la creació l’any 1977 de la Biennal d’Art Contemporani Català.
Escultor i fotògraf que sota un procés de desmaterialització accentua l’essència dels objectes més enllà de la simple representació. Despulla el món real per tal d’endinsar-nos en els seus components més transcendentals: el buit, la foscor, el silenci... com a expressió del gest artístic i l’espai que convida a la introspecció i l’alliberament de la mirada. Amb la seva obra decideix situar l’art en una zona neutra davant l’hiperexpressiu món que ens envolta.
Pintor i dibuixant, fill de l’escultor Lluís Carbonell. Les seves primeres incursions pictòriques es focalitzen en els paisatges, les figures femenines i les composicions d’interiors d’influència constructivista que deriven a ambients de crescendo decorativisme, composicions simfòniques que prenen com a referent l’artista Gustav Klimt.
La seva obra ens trasllada a un univers de color, d’il·luminació diàfana, que irradia serenor, claror i lirisme.
Pintor i dibuixant, la seva obra evoluciona des del llenguatge figuratiu, sincer i expressiu que seduí a crítics barcelonins com Santos Torroella, Joan Gich i Sebastià Gasch. Ens introdueix en un lèxic de grafismes, de formes abstractes i de delicades combinacions cromàtiques. En conjunt, la seva pintura desplega elegància i subtilesa com a resultat de matisos i veladures combinant diverses tècniques (olis, pastels, tinta, guaix) de refinada bohèmia decadent, característica dels pintors de l’ Escola de París.
Pintor d’obres de temàtica figurativa protagonitzades per uns subjectes, unes arquitectures o fragments de la natura que ens resulten familiars. En definitiva, situacions i actituds quotidianes, embolcallades d’una certa atmosfera de contemplació serena i silenci. La llum intensa i un traç imperceptible compost per una densa capa matèrica que no deixa empremta són els trets ineludibles del seu treball.
Ha esta guardonat amb diversos premis i forma part de destacades col•leccions privades.
