L’evolució de Xavier Calicó ha fet que, amb el pas dels anys, el seu treball transiti al llarg de diverses tendències artístiques, seguint criteris sorprenents i, en ocasions, inserint-se en corrents de caire generalista. Després d’un període inicial en el qual experimenta amb l’abstracció i la figuració, a mitjans de l’any 1967 l’artista configura un llenguatge propi com a reflex d’un món on les formes sintètiques i els colors s’entremesclen sota una concepció mironiana. Tanmateix, des de finals dels anys setanta, el seu treball fa un sobtat viratge en deixar-se seduir pel neoexpressionisme alemany, que desemboca en un sense retorn figuratiu de caire realista.
Sergio Calleja, bàsicament fa ús de la tècnica acrílica sobre un suport de teles de lli. Des d’un estil fortament influït per Ringo de Julian, evoluciona cap al monocromatisme (blanc-negre-gris) com a resultat de l’observació de les obres de Franz Kline o les fotografies de Bernd i Hilla Becher. Estructures arquitectòniques i industrials atorguen a les seves composicions un caràcter dinàmic i colossal que fricciona l’àmbit cientificotècnic, ja que condueix l’espectador a reflexionar sobre la forma, l’analogia, l’estructura bàsica d’un sistema que arrenca de l’anonimat, la solitud, com qui observa un conjunt d’elements sense esguardar vertaders canvis.
Amb un estil inconfusible, Ramon Calsina i Baró és un dels artistes catalans més enigmàtics del segle xx. La seva pintura, sovint incompresa, destaca per l’atractiu i la capacitat suggeridora dels temes, en una mena de realisme màgic situat al Poblenou obrer on va créixer. També va explorar l’àmbit del dibuix i va il·lustrar El Quijote i les obres d’Edgar Allan Poe, entre d’altres, i el 1964 li va ser concedit el premi de dibuix de la Fundació Ynglada-Guillot. Situat fora de qualsevol corrent artístic, la seva relació amb el mercat de l’art fou sempre discreta, però amb el temps va acabar guanyant reconeixement, i dos anys abans de morir va ser guardonat amb la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya (1990).
Com a resultat d’una síntesi de tendències i estils influïts per les primeres avantguardes, el surrealisme, la metafísica, la filosofia i la literatura, el llenguatge de Sergi Cambrils revela un gran domini del dibuix i de la tècnica mixta. Escenes oníriques, fantàstiques, amb un alt component de contradicció i ambigüitat en què l’espectador troba un conjunt de referències; aclucades d’ull que ens conviden a somiar i a navegar en un món poètic i alhora colpidor, contigu al que ens mostrava Lewis Carroll. Tanmateix, l’equilibri entre extrems no és estàtic ni perenne, sinó que unes vegades s’inclina cap allò commovedor o obscur i d’altres magnetitza amb força la mirada de l’espectador.
El contacte amb la natura, allò primigeni per a la recerca d’un llenguatge ancestral, dóna com a resultat unes obres que reflecteixen la lluita entre la destresa humana i els materials concebuts per la terra. L’artista subsumeix la matèria als seus desitjos més íntims i recòndits fins a obtenir un objecte màgic, com un vestigi neolític adaptat als temps actuals. Gairebé la totalitat dels seus treballs participen de la idea de la reconstrucció, entesa com una mena de trencaclosques (allò que la postmodernitat ha anomenat de-construcció). L’altra variant és la creació de formes que s’entrelliguen, es relacionen i interactuen per a incidir i modificar l’espai natural o urbà i així aportar quelcom de nou. Ángel Camino ha desenvolupat una tasca teòrica i docent important en escoles d’art i tallers, alhora que ha impartit conferències arreu de l’Estat espanyol i l’estranger.
Delicades branques, nues, etèries, flors i baies... en un fons atmosfèric, ennuvolat, en consonància amb una primavera grisosa i plujosa. La seva obra pictòrica i tridimensional és una incessant recerca de la bellesa. Estil que sense ser realista ni naturalista és reflex d’una quasi depuració oriental. Té quelcom d’ascesi,, de despulla i d’ingravidesa que evidencia un anhel de simplicitat i puresa. Simbòlica i poètica, minuciositat que topa amb el que és irreal, produint una sensació de raresa misteriosa i fascinant.
L’any 1980 Montse Campins obté la llicenciatura de Belles Arts a l’Art Center College of Design, a Pasadena (Califòrnia). Quan torna a Barcelona, se centra principalment en el món de la publicitat i de la moda i s’especialitza a retratar la gent. Ha treballat per a diverses agències de publicitat dins del sector de la moda: en institucions, revistes i editorials. Els seus últims treballs desemboquen cap a la fotografia d’autor i el reportatge: l’ambigüitat, la identitat personal i el paisatge com a coses intrínseques i inherents a l’ésser humà; són temes sobre els quals rota el seu visor.
Uneix-te al nostre 
