Pintor i professor de pintura. Membre del grup Gallot i de la Sala Tres de l'Acadèmia de Belles Arts de Sabadell el seu treball s’emmarca dins l’art abstracte. L’any 1977 entra en contacte amb el poeta Joan Brossa amb qui farà algunes incursions. Les seves obres es caracteritzen pel monocromatisme sobri que s’allunya del corrent matèric de l'informalisme
Artista multidisciplinari que s’endinsa en els interrogants de la dualitat natura-cultura conseqüència d’un referent romàntic enfront el consumisme, la multitud, el frenesí tecnològic, advertint de la necessitat de crear noves cartografies, mapes cognitius d’una nova dialèctica de les representacions com a espills de la metamòrfica complexitat social. La seva obra “en evolució” en fa de l’espectador part activa , on cadascun de nosaltres transcrivim el nostre propi diari quotidià. El treball de Perejaume combina les arts plàstiques i la literatura, que per mitjà de la metàfora s’expandeix en totes direccions i alhora obstaculitza la catalogació de tanta riquesa i complexitat.
S’emmarca dins d’una pintura figurativa que fixa la seva atenció en la diversitat de matisos naturals. Cursà estudis a l'Escola Massana i els continuà a la LLotja de Barcelona. Ha exposat en sales de prestigi de Venècia i Catalunya.
Tot i autodefinir-se com a poeta, en la seva obra la paraula, la imatge, el so i la dramatúrgia prenen cos en una quarta dimensió heretada del concepte d’obra d’art total (Richard Wagner). Entesa com a síntesi de totes les arts poètiques, visuals, musicals i escèniques, la seva perllongada herència s’allargassa a la poesia literària, escènica o teatral i visual, els poemes objecte i urbans, guions cinematogràfics, llibrets d’òpera i altres textos sonors, prosa, cartellisme, instal·lacions o llibres d’art. En els seus inicis juntament amb Antoni Tàpies, col•laborà en la creació de la revista Algol; la seva aproximació dins del món de l’art plàstic comporta l’adhesió d’altres artistes com ara Moisés Villélia, Frederic Amat, Perejaume o Eduardo Chillida.
De la Lleva del Biberó, va participar a la batalla de l’Ebre com a camiller per al bàndol republicà. Els seus pares, artesans sabaters del barri de Santa Caterina, hagueren de tancar el negoci en els primers anys de postguerra i això va fer que els fills obrissin un establiment d’emmarcaments, on Joan va treballar. Aquest fet el va conduir a estudiar cursos orientats a les arts aplicades i a acabar introduint-se en la pintura. Després d’iniciar-se en l’informalisme i l’experimentació amb el collage, Brotat va acabar definint un estil molt personal, marcat per un cert primitivisme i una clara inspiració en l’art del romànic català. Josep Maria de Sucre va descobrir-ne les pintures i el va introduir en els cercles artístics del moment. Més tard, Eugeni d’Ors va incorporar-lo al x Saló dels Onze de Madrid (1953). Des d’aquest moment seguí la seva trajectòria, que va tenir el seu punt àlgid en els anys 60, sense abandonar el seu personal estil.
Conscient de l’estat del món, l’escultura de Pablo Bruera és una evocació a la realitat. Basant-se en la cinètica i el cubisme, utilitza materials de caire industrial –aquells que representen l’avenç tecnològic i tots els conceptes de rutina i consum que ens aborden–, que transforma en formes arrelades a la natura, contribuint a la conscienciació social sobre la transformació dels recursos i les múltiples lectures que cadascú pot fer de la situació gràcies a la interacció directa amb l’obra, ja que l’artista les crea perquè siguin manipulades i percebudes, i acostar així el fet artístic a tothom que senti l’impuls de participar en aquest moviment global.
Juan Bufill ha treballat en múltiples vessants com la poesia, el cinema experimental d’art i assaig, així com també ha escrit guions per a còmics i la televisió, comissari d’exposicions i crític de fotografia. Com a fotògraf capta instants fugissers de temps invisibles per mitjà de la materialització de trajectes de llum i corrents lumíniques convertides en detonants de noves realitats.
