Els desdoblats de rostre humà vaguen en l’obra de Beneyto fent referència als elements masculí i femení, el Yin i el Yang, que deixen entreveure uns rostres d’un cert magisme. Criatures híbrides i monstruoses que atorguen a l’espectador una perspectiva fantasmagòrica, on tot allò humà no és més que un record, petja d’un passat llunyà. La seva tècnica literària és similar a la pictòrica, ambdues basades en una multiplicació de lectures, per diversificar els espais i construir els contorns d’un erotisme festiu. El seu art imaginatiu és defensor de la metafísica surrealista, mostrant el món oníric amb una gran dosi d’ironia i sarcasme.
Va estudiar belles arts i va començar a col•laborar com a dibuixant en revistes de moda. El 1966 va decidir dedicar-se plenament a la fotografia i el 1967 es va instal•lar a París on va començar a treballar com a fotògraf de moda per a revistes com Elle, Vogue, Jardin des modes, etc. Les seves fotografies fugen dels clixés i la frivolitat; lluny de la superficialitat que se sol associar a la fotografia de moda, Bernad aprofundeix en la psicologia dels personatges retratats i, en fugir dels estereotips, ret un sincer homenatge a les dones.
D’ençà la darrera dècada del segle XX, Jordi Bernadó s’interessa per la fotografia de caire documental, que deriva en una anàlisi del paisatge urbà i de les seves transformacions: superpoblació, despoblació de certs paratges, reconversió de zones industrials en àrees de negocis... Investigador infatigable que reflexiona sobre l’arquitectura i les ciutats a través d’una mirada crítica i alhora irònica; viatger erràtic que descodifica el seu entorn i on rere cadascuna de les imatges s’hi amaguen anècdotes rocambolesques amb infinitud d’històries i interpretacions.
Pintor realista que s’interessa bàsicament per la relació entre l’art, l’arquitectura i l’urbanisme. Retrata escenes d’interiors que recorden el pintor danès Vilhelm Hammershoi en plasmar llocs deshabitats amb un predomini de l’atmosfera i de la llum. Ha participat en diversos projectes artístics en espais públics, com és el cas d’una intervenció pictòrica feta en una casa en ruïnes on l’artista representa el passat, el present i el futur. També ha participat en altres intervencions pictòriques en espais urbans de Badalona.
Llicenciat en Belles Arts per la Universitat de Barcelona, on s’especialitzà en escultura. Es tracta d’un artista especialment interessat en les relacions entre l’art, l’arquitectura i el llenguatge. En el camp de l’escultura, ha dut a terme una revisió crítica de determinats esdeveniments històrics, així com de les avantguardes i els formalismes del segle xx. A començaments dels 2000, va treballar juntament amb Marc Vives, amb qui constituí la formació Bestué-Vives i amb qui exposà a la Biennale de Venècia l’any 2004. Individualment, ha mostrat la seva obra a La Capella de Barcelona, el Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía de Madrid i a l’espai Gasworks de Londres, entre d’altres.
Va ser la primera dona reportera de la premsa espanyola en un moment en què la societat espanyola, immersa en el franquisme, era eminentment masclista. Aquest fet no va suposar, però, cap impediment per a la determinació de la jove Biarnés, que es va iniciar en la fotografia de la mà del seu pare, el fotògraf esportiu Joan Biarnés, i va completar la seva formació estudiant a l’Escola de Periodisme. El 1963, després d’una col·laboració casual amb la revista Pueblo, el seu director, Emilio Romero, li va oferir un contracte per a treballar a la seva redacció, Biarnés va acceptar i va marxar a Madrid. Aquest va ser l’inici d’una sensacional carrera professional. Biarnés va aportar una mirada nova a la premsa del moment i la seva determinació i obstinació a encertar la imatge exacta i sense floritures, va fer que sovint rebés els encàrrecs de les exclusives més difícils d’aconseguir. Més endavant va treballar per a l’ABC i posteriorment, el 1974, va fundar Sincro Press, la seva pròpia agència de notícies. Va ser quan el negoci econòmic de l’època dels paparazzis i la premsa sensacionalista va superar l’ètica periodística, que la Joana va deixar de sentir-se còmoda en el seu ofici i se’n va retirar. Va ser una decisió d’una gran sensatesa, de compromís, fidel i inapel·lable amb l’ofici que havia après del seu pare. Joana Biarnés ha estat guardonada amb la Creu de Sant Jordi (2014) i amb la Medalla de la Ciutat de Terrassa (2017).
Tot i ser majoritàriament reconegut per la seva trajectòria cinematogràfica, sempre es va considerar pintor. Definia el seu cinema com una pintura en què atorgava una gran importància a allò visual. A través de la seva pintura se’ns descobreix un intens món interior on les dualitats i allò intangible conflueixen en una estètica inspirada en el primitivisme. Es va formar a les escoles Eina i Elisava de les quals va ser també professor als anys 70 i es va iniciar en el disseny industrial i la publicitat. Va ser un dels fundadors de l’estudi GRIS, que va obtenir diversos premis de disseny, entre els quals destaca el Delta d’Or (1970). A la dècada dels 70 va realitzar també diverses exposicions de pintura a la Sala Vinçon i a l’Escola Eina de Barcelona. L’any 1976 va dirigir la seva primera pel·lícula Tatuaje i, des de llavors, mai no va abandonar el cinema.
Ramon Bigas és un clar exemple de creatiu multidisciplinari que, partint de postures radicals, s’endinsa en el mon del disseny comercial, a mig camí entre la utopia i la realitat. L’any 1981, fundà juntament amb Pep Sant l’empresa AD Associate Designers, on es desenvolupen versatilitat de projectes industrials, entre els quals cal destacar el disseny del tren d’alta velocitat espanyol i el peveter per a la flama olímpica dels Jocs Olímpics de Barcelona ’92. Rere les seves espatlles, compta amb una fructífera carrera professional tant artística com industrial.
Escultures que van des de la figuració a l’abstracció; de la síntesi absoluta, sorgida en la discreció de la línia, a les formes de corpòria densitat; l’obra de Lluís Blanc respon a la introspecció i l’evolució d’un artista interessat a donar veu a la matèria i preocupat per la combinació de certs materials que s’expressen amb vida pròpia. Versatilitat de llenguatges, textures matèriques poroses, superfícies llises i encaixos o acoblaments petris, com a fragments modelats de la natura, de la realitat, que ell converteix en petits bocinets de l’ànima universal que fluctuen dins del seu discurs. Estampes esquinçades de la casualitat momentània, instants dotats d’un moviment inacabat, infinit... non finito miquelangelesc que impregna algunes de les seves obres.