Tot i que durant la seva formació en arts plàstiques s'especialitza en escultura, en la seva producció també hi destaca la pintura amb un tractament hiperrealista que evoca la fotografia i que busca enganyar l’ull de l’espectador. La seva producció més recent, però, es centra en l’escultura i la instal·lació, on el protagonista és un objecte quotidià que ja l’identifica com a artista: els bitllets de banc. Monge els recrea mitjançant paper i pintura acrílica i els amuntega en grans quantitats per –sovint– cremar-los. A través de la ironia i la destrucció del seu propi treball fa una crítica de la societat actual i de l'entronització omnipotent del valor econòmic.
Des de fa més de quinze anys viu i treballa a París. La seva obra mostra la influència de la darrera avantguarda francesa (Supports-surfaces, BMPT), en el sentit de la importància que atorga al procés analític o sistematitzat. Miquel Mont no es proposa res més que representar la pintura: el color, el gest, la plenitud, la trama … en definitiva, elements d’una plasticitat conceptual en què les formes són conceqüència d’un procés sistemàtic d’apropament a la materialitat pictòrica.
En els anys vuitanta va iniciar-se en el camp de la fotografia de manera autodidacta. És per mitjà de les seves imatges que ofereix a l’espectador la possibilitat de descobrir la vida quotidiana i més íntima de l’ésser humà amb escenes de fantasia eròtica. Analitza el pas del temps i la memòria com a reflex de l’ànima. Alhora, retrata els “no-llocs” fora d’un espai i d’un temps, entre una realitat i un onirisme. En definitiva, uns espais estranys i fantasmagòrics on el silenci i el misticisme enterboleixen les formes físiques i on la nostra memòria es perd en un espai espiritual.
Escultor que es caracteritza pel domini del modelat petri i del marbre, que hereta de la tradició familiar. Aconsegueix reproduir objectes de la quotidianitat amb precisió i exactitud en els quals les textures i els colors s’aconsegueixen a força d’utilitzar diferents tipus de materials i tècniques de precisió acurada. Hi predominen les capses i les bosses que imiten el cartró i que semblen receptacles extrets d’una realitat amb vida pròpia. Joan Mora tria curosament tot tipus d’objectes que descontextualitza i els transporta cap als inquietants llindars de la nostra percepció.
Les escultures de David Moreno esdevenen dibuixos en l’espai. Gràcies a la juxtaposició de petites varetes d’acer, Moreno traça dibuixos vigorosos que traspassen la bidimensionalitat per instal·lar-se en les tres dimensions. De l’entramat d’aquests milers de varetes en sorgeixen, quasi com per art de màgia, referències arquitectòniques d’una poètica pertorbadora, fantasmagòrica. Al llarg de la seva trajectòria Moreno ha participat en nombroses exposicions individuals i col·lectives d’àmbit nacional i internacional, en ciutats com ara Barcelona, Lisboa i Berlín. Actualment la seva obra està present a diverses col·leccions privades.
Pintor realista que retrata amb gran destresa i pulcritud urbs en procés de transformació, entorns industrials deteriorats, decadència en estat pur i estremidors paisatges perifèrics. Fa ús d’una depurada tècnica a l’oli sobre fusta que dóna a les seves representacions un aspecte envellit i mat.
Pintor i fotògraf que ha treballat per a diversos mitjans de premsa. La realitat social i política dels anys setanta fou decisiva a l’hora de decantar-se cap a la fotografia i en concret el fotoperiodisme, com a eina de denúncia dels desequilibris socials, tot i que mai va deixar de banda la pintura. L’any 1964 va produir una sèrie de papers fotogràfics “pintats” amb revelador i altres productes, tanmateix no és fins l’any 1996 quan homogeneïtza pintura i fotografia, entrellaçant ambdues disciplines sota el mateix acte creatiu.
Pintor, escultor i dibuixant d’arrelada tradició postimpressionista dins dels màxims exponents coloristes del moment: Mir, Amat, Sanvisens..., que per mitjà d’una pinzellada fàcil, espontània i refinada, retrata sovint marines o paisatges de Catalunya, Balears, París i diversos països d’Europa i els EUA. Juntament amb aquestes escenografies i panoràmiques de considerable magnitud, va conrear temes d’interior, escenes de cafè i estudis de figura, temàtiques en les quals exercitava les seves facultats cal•ligràfiques i una destresa enginyosa pel dibuix. Des de l’any 1982, comença a experimentar el volum del ferro, aconseguint resultats vitals i originals que vaticinen un apropament potencial cap a aquesta disciplina tridimensional.