Al taller de casa, sense les eines valentes i els materials durs, i atuït per aquesta perplexitat a què ens ha confinat la pandèmia, molts dies han hagut de passar per tornar a intentar alguna cosa artísticament de profit. Com a la canalla quan els torna el plor –que deia en Miró-, així m’ha anat tornant la força, l’estímul i el convenciment per iniciar una nova obra o, si més no, fer-ne un esbós, una aproximació formal que, més endavant, en la plenitud dels procediments i l’instrumental es pugui materialitzar com a definitiva. Hi ha hagut dies per al desconcert, per a la mandra, per a l’endreça, per al bricolatge, i, d’uns dies ençà, per reprendre els llibres i quaderns estimats i espigolar-ne les referències i percaçar les idees apuntades temps enrere.
I, com una atracció indefugible, he anat a raure al “cub” de Giacometti, aquest políedre que em va atrapar des del primer cop que el vaig veure, al Palau Fortuny de Venècia. Res no ha quedat per dir o afegir a aquesta obra des que Didi-Huberman publiqués “El cubo y el rostro”. Ni el mateix escultor va encertar mai a definir-lo: “no puc dir res de l’objecte. M’identifico amb ell”. Més enllà de la suposada evocació de l’absència de la figura del pare, de l'autoretrat o de la ullada poètica cap al romboedre de Dürer a “Melencoliah”, aquesta obra hermètica, en guix o en bronze, té una gran capacitat de fascinació. He esmerçat moltes hores, sovintejats desànims i regulars episodis d’abandó en la seva execució. No tant en el políedre de Dürer que és, al cap i a la fi, un cub regular amb dos vèrtexs truncats. Així que, en l’austeritat confinada del taller, en el seu temps dilatat, he emprès la construcció d’aquests dos objectes polièdrics, estranyament irregulars, amb els materials que la situació d’excepcionalitat permetia. D’una banda, bena d’escaiola, comprada a la farmàcia veïna; de l’altra, el guix Exaduro que un servei de paqueteria m’ha lliurat a casa mateix. Esculpir, construir, modelar aquests dos volums com qui s’entesta a dibuixar-los obsessivament per entendre’ls. I al cap de dies de treball les formes han pres cos i s’erigeixen en presències binàries, dialogants, enigmàtiques, hermètiques en la seva
geomètrica contenció, blanques, lluminoses, com si hom volgués excavar-les “de la immensa negror que rodeja totes les coses, i les minva per tot arreu”, en paraules de Braque.
Res de més fèrtil que fer emergir les formes en aquest estadi desacostumat i paralític en què hem viscut –i potser seguirem vivint. Res de més plaent que connectar amb la freqüència d’un gran artista precedent, angoixat i existencial, que pretengué, amb aquest “antropomorfisme abstracte”, esbossar alguna cosa sobre el sentit de la vida. L’art, o l’escultura, com un angle des d’on albirar allò d’invisible que el visible amaga.
Uneix-te al nostre 
