Sóc a l’estudi o, més ben dit, a la tribuna que dóna al carrer Gran, un espai sense punxes donades les línies rodones del modernisme de l'edifici.
Estic triant fotografies per a un documental.
Miro les fotografies que vaig fer els anys 70. Els carrers plens de gent. Els obrers de la construcció manifestant-se pel carrer Ferran. Les feministes omplint el passeig de Gràcia. Els nens als Jardinets Salvador Espriu, amb pancartes penjades al coll demanant guarderies gratuïtes.
I ara, el carrer buit, només la creu verda de la farmàcia on no hi entra quasi ningú. Silenci, un cel blau.
Avui, a l'estenedor de la galeria ha aterrat una gavina. Mai no havien pujat tan amunt. M’ha mirat i ha vist una dona amb tres gats, ha marxat satisfeta de veure que encara queden alguns éssers vius a dins de les cases.
A l’edifici crec que hi ha un nou veí: des de fa dos dies sento bordar un gos, deu ser una nova adquisició per poder sortir a passejar tres cops al dia.
Penso en les cares de les fotografies, totes aquestes persones. Quantes estaran mortes? quantes malaltes?
Tornarem a sortir al carrer? Tornarem a exigir canvis? Què serà de la cultura?
Com deia la Maria Aurèlia Capmany quan s’esgarrifava per alguna cosa, “hélas, hélas, quelle bêtise”!!!
