Aquest dies de confinament en què la immobilitat forçada per les circumstàncies ens fa canviar quotidianitats i rutines establertes, tinc més temps per dedicar a la família que depèn de mi... i aprofito aquest temps per llegir, cuinar... com a acte sacre de plaers hedonistes, i que només faig quan tinc temps per a mi i per als meus amics. També reflexiono i contacto amb la família que està fora i els amics siguin artistes o no.
Simultàniament treballo amb els pocs materials que per sort tenia a casa, i com que no puc desplaçar-me al taller també em condiciona i aprofito per organitzar arxius i revisar el mon de les emocions, les fragilitats i la memòria personal i col·lectiva.
Aquest dies llegeixo "L'Isola del giorno prima" d’Umberto Eco i "Settembre 1972" d’Imre Oravecz, que vaig descobrir fa poc. Compagino tardes de poesia i creació amb els meravellosos poemes "Naufragis" de Carles Duarte, que m'ajuden a passar aquestes tardes d'aïllament i pinto petits plats que la mare em va donar de la seva vaixella de noces (quantes implicacions psicològiques en podria treure Freud...).
Només incloure en aquesta càpsula una reflexió de Voltaire que pot donar-nos unes pautes d'aquest procés en què ens trobem:
"La política és el camí perquè els homes sense principis puguin dirigir als homes sense memòria"
Uneix-te al nostre 
