Eugènia Balcells

En confinament

Al patí interior, a les 19:30, per una finestra oberta sento la música d'un piano sense aconseguir veure la persona que toca. Petites peces diferents que tot de gent, al terrat o a les finestres, escolten i aplaudeixen, gent que no conec. Ens saludem amb el cap o fent senyals amb la mà, ens reconeixem.
Jo, amagada en un racó de la meva terrassa, començo a moure'm i a ballar...
Tots aïllats, milers, milions, milers de milions de persones aïllades.
Sembla ciència-ficció.
Tantes persones confinades, moltes en soledat, em resulta desconegut i impressionant... Què ens està passant?
És realment el final d'un període i ens trobem al començament d'una nova era com fa temps que prediuen els hindús?
Estic hores en silenci, al sol i a l'ombra, quieta, imaginant i preguntant-me: com hauria de ser el nostre món?
Potser podríem acostar-nos més al jardí dels somnis?
Se'm fan presents les noves idees sobre la realitat i la imatge del camp quàntic tan ben descrita per Carlo Rovelli. Tot interconnectat, en un espai que no és continu, que està format per elements finits interconnectats.
Un món fet de camps quàntics que interactuen, i en vibrar a través d'una densa xarxa d'interrelacions recíproques, generen l'espai, el temps, les partícules, les ones i la llum.
Aquesta imatge, que no puc entendre, que només intueixo vagament, m'inspira i m'obre camins múltiples, potser fins i tot contradictoris, que van generant-se a partir de la imaginació.
I penso en les arts. En la necessitat de l'art, ara més que mai. En la necessitat de la música, la poesia, la dansa, el teatre, les arts visuals, que tenen el poder d'animar-nos, de fer-nos més completament humans. Ens poden obrir finestres noves, fer-nos exercitar la imaginació per poder canviar i anar sortint d'aquestes vies mortes, de pensament caducs, del tu o jo, de la freda competició, de la lluita ferotge, de les sumes i restes lineals, d'aquest lloc sense sortida en què ens hem ficat.
Tenim la terra i els animals plorant, i les persones, a milions, plorant sense esperança... La paradoxa és que en aquest aïllament forçós ens sentim més fràgils i connectats que mai, ens sentim part d'un món, d'un planeta i part del gran cicle de la vida...
Hem d'escollir bé i hem de fer-ho tots junts. Som petits punts en una gran xarxa que vibra conjuntament.