MUDA
Lentament –tampoc no hi ha alternativa–, es treu la roba.
Quanta dificultat en els botons de la camisa per uns dits
tremolosos com els seus. I els pantalons, els pantalons
són una prova d’equilibris, de paciència i dignitat,
com dir no puc en aquest ordre. Com dir, com l’ordre.
Quan és nua del tot torna a vestir-se, reprèn el ritual.
I així fins que s’acaba el dia i a ella, els dies, se li acaben.
No acceptarà mai que sols les serps, en fer la muda,
poden desprendre’s d’escates i, alhora, de ferides.
Poema de Mireia Calafell