Els seus quadres són manifestacions d’un cosmos inescrutable i hermètic, d’espais interiors formulats per una simbologia de figures i objectes immòbils, de colors envellits i prodigiosament elaborats que testimonien una certa atemporalitat. Nines de faç encarcarada, rellotges de sorra, toros, animals domèstics... són els figurants d’una fauna significativa i significant. Despietadament crític, defuig de la realitat quotidiana i barroera per endinsar-nos en un univers poètic, il•lusori i de certes reminiscències medievals.
És un dels escultors més rellevants en el panorama nacional i internacional. El seu treball es caracteritza per la conjugació d’elements oposats, que a través de la diversitat de materials com la resina de poliester, el ferro o l’aigua arriben a copsar el concepte de l’obra. L’eix conductor del seu treball se centra en la dimensió de l’home i la seva relació amb l’entorn. Entre les seves exposicions realitzades, cal destacar la retrospectiva que li va dedicar el Museu Nacional Centre de Art Reina Sofia, l’any 2000, els encàrrecs arreu del món d’escultura pública i les escenografies per a òperes i creacions teatrals com les de La Fura dels Baus.
Format en fotografia a la Universitat Politècnica de Catalunya i a la Westminster University de Londres, ha dedicat bona part de la seva carrera a documentar les seves dues passions de joventut: la cultura de la música punk i l’skateboarding. Però també ha trobat vida i inspiració més enllà, en sèries més temàtiques i obertes. Les seves imatges, habitualment en blanc i negre, estan carregades d’experiències vitals, amb una bona dosi de realitat si bé sempre plenes de subjectivitat.
La seva formació parteix de l’abstracció de l’escola alemanya de Düsseldorf, amb personalitats com ara Polke i Richter. No obstant això, les seves representacions són el mimetisme d’una profunda estimulació de l’obra de Kline, del lirisme quasi dramàtic de Rothko i alhora fidel reflex de les idees romàntiques de Friedrich i Turner. Entorn a l’eix central del paisatge, lloc idoni de meditació, l’essència és alliberada de la seva carcassa decorativa. Joc de veladures, abstracció, accidents plàstics, imatges desenfocades i difuminades, manifesten la doble vessant de l’artista: constructor minuciós d’una acurada tècnica i deconstructor de la mateixa pintura.
Fotògraf, publicista i restaurador. Influït des dels seus inicis pel Grup Dau la Set, concep imatges enigmàtiques, fugint de l’anècdota i de l’obvietat social per mitjà del doble joc: ficció-realitat, llum-ombra. Engendra històries quotidianes i contemporànies: retrats de belles models, tauromàquies i arquitectures de Barcelona i dels seus habitants; imatges que sota una clara voluntat experimental, immortalitzen i alhora vivifiquen un temps, un espai i un instant. Ha estat guardonat amb la Medalla d’Or al Mèrit Artístic de l’Ajuntament de Barcelona i guanyador del Premi Nacional d’Arts Plàstiques i de la Creu de Sant Jordi 1999 de la Generalitat de Catalunya.
La constant recerca d’un magisme impregnat del pensament psicoanalític de Freud, enquadra Joan Ponç com un dels grans representants nacionals del corrent surrealista. Arran de la seva amistat amb Josep Vicenç Foix i Joan Brossa els seus inicis són reflex d’un primitivisme esquemàtic on cohabiten figures antropomorfes i vegetals que ens transporten al món fantasiós dels somnis i del seu subconscient. Pintor fundador de la primera revista d’avantguarda Algol i del Grup Dau al Set juntament amb Modest Cuixart, Antoni Tàpies, Joan Josep Tharrats, Joan Brossa, Arnau Puig i del crític Juan Eduardo Cirlot. L’any 1965 és guardonat amb el gran Premi de Dibuix en la VII Biennal de Sao Paulo per la seva sèrie Suite pájaros.
Espe Pons s'especialitza en fotografia de reportatge i artística i la seva activitat professional es mou entre la fotografia realitzada per encàrrec i la seva creació personal. Des d’una mirada estàtica, la seva producció obre camins cap a la reflexió interior i l’evocació de la memòria a partir d’un tractament gairebé documental dels llocs que retrata. Els seus paisatges o espais, on rares vegades hi trobem la figura humana, traspuen silenci i condensen alhora un seguit d’emocions que fan present, des de l’absència, l’ésser humà. Aquest joc d’absència-presència es fa palès també en l’interès de l’artista per la memòria històrica, que l’ha portada a fer aflorar amb la càmera fets que la història havia esborrat.