Va estudiar fotografia i disseny però sempre s’ha considerat un autodidacta. De ben petit el seu pare li va regalar un aerògraf amb el qual va poder començar a dibuixar mons imaginaris. La seva relació amb la fotografia es va refermar gràcies a l’arribada de l’era digital, ja que li permetia seguir plasmant el seu imaginari. Les seves fotografies són realitats aparentment inventades però en certa manera reals que conviden l’espectador a endinsar-se en un món on desapareixen les fronteres entre realitat i ficció.
Des d’una embrionària figuració, Salvador Juanpere s’endinsa en una etapa de recerca estètica i de recuperació de les formes primigènies. La simbiosi establerta entre el món natural i el d’artifici, a través de materials extrets de la natura o bé industrials (vidre o acer), desemboca en la dècada dels noranta, en un treball circumscrit en la ciència i el pensament. Atorga tridimensionalitat a eines i receptacles, vectors d’un tractament fonamentat en la reflexió sobre el procés de creació artística.
Fotògraf que retrata la realitat per mitjà d’unes instantànies que són el reflex dels constants canvis socials que pateix el nostre entorn més immediat. Des del més minúscul detall a la globalitat, res escapa al seu infatigable visor. Amb el transcurs dels anys, Darius Koehli ha anat submergint-se entre les infinites possibilitats que li atorga l’univers fotogràfic i que al mateix temps ha sabut assaonar amb sensibilitat i un amor incondicional per les minúcies de la vida. Es així, doncs, com moviment, llum, color i els contrastos són les constants dins d’una trajectòria artística que fusiona passat, present i futur. La seva producció es troba en la Bibliotheque Nationale de París i en nombroses col•leccions privades d’arreu del món.
Postgrau en Direcció de fotografia per l’Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya (ESCAC) a Barcelona. Fa més de quinze anys que treballa en el món audiovisual com a ajudant de direcció i ajudant de càmera en diversos llargmetratges; en aquest context troba la passió per la foto fixa, que actualment compagina amb la feina a la Fundació Foto Colectania. Recentment ha realitzat la foto fixa del film La innocència, guardonat amb un Goya l’edició passada.
Les seves obres coloristes són el reflex del món que l’envolta, d’una circumstància concreta i un entorn, però també d’allò més íntim i subjectiu. Interessat per l’equilibri entre l’exterior i l’interior, ordena l’espai i les figures. La seva obra, influïda pel surrealisme, és el mirall de la psique i de l’inconscient que s’expressa en infinitud de formes i tonalitats.
Durant la dècada dels anys vuitanta trasllada la seva residència a l’Empordà, des d’on viatjarà periòdicament al Marroc. El seu treball connecta amb l’art primitiu, el mateix que en el seu moment interessà a Gauguin i Picasso. Les seves pintures són receptacle d’un llenguatge simbòlic, on l’espontaneïtat i la simplicitat fan al·lusió constant a la vida i la mort com a eix d’unió existencial.
Les teles de Marta Lafuente dialoguen entre la figuració i l’abstracció alhora que exhalen bellesa i lirisme. Fragments on les figures humanes o els edificis conviuen en harmonia amb vastes masses de pigments, rugositats i tot tipus de materials. Retrata marines, ciutats i cels que es desdoblen en reflectir-se en l’aigua..., emplaçaments i personatges que emfatitzen la dualitat entre la part i el tot. Per mitjà d’un llenguatge plàstic que s’escola entre les fissures del romanticisme i del materialisme figuratiu, usa la tècnica a l’oli i la pols de marbre per tal d’irisar la llum, les ombres, els colors i les formes.