Val a dir que les seves pintures a l’oli adquireixen un aspecte d’aquarel•la per mitjà d’unes tonalitats intenses i d’uns traços diluïts que emfatitzen l’arrelament i la corrosió dels cossos. L’estil aquós de la pinzellada no és fortuït, sinó que respon a una clara voluntat d’accentuar l’efimeritat matèrica. Sota una clara consciència ecològica, l’artista copsa espais naturals preservats o sotmesos al desenvolupament espontani de l’home (brossa o residus) així com la disposició d’unes natures mortes que soscaven en la realitat exterior, quotidiana i casual. Emplaçat a peu de carrer, immortalitza unes perspectives que trasllueixen naturalitat i que s’orquestren entorn d’uns objectes que esdevenen l’epicentre paisatgístic en al•lusió a un temps emancipat de la representació. En definitiva, unes composicions que estableixen un diàleg retòric entre la mutació escènica i l’experimentació artística.