La col·lecció

Josep Llorens Artigas
Barcelona, 1892 - 1980

Artigas començà la seva formació com a comptable, tasca que arribà a dur a terme durant un curt període de temps. Poc després començà la seva formació artística a la Llotja i a l’acadèmia de Francesc d’Assís Galí, on conegué, entre d’altres, Miró. La seva fita era convertir-se en pintor, però durant l’Exposició d’Art Francès a Barcelona l’any 1917 va decidir canviar el rumb tot inclinant-se cap a la ceràmica. La seva revolucionària obra va marcar un abans i un després en el tractament de la ceràmica. Centrat en els aspectes senzills i naturals, Artigas buscava en la matèria i el torn la puresa de la línia, el color i l’estructura. Va alliberar la ceràmica de tot artifici i decoració supèrflua, fent fluir cap a l’exterior tots els sentits que s’extreuen de la matèria primera, el fang. Aquests aspectes, molt vinculats també a la tradició oriental ―concretament la japonesa― els va dur a terme tant en els seus treballs individuals com en les col·laboracions que va fer amb nombrosos artistes que, com ell, també cercaven la naturalitat en el tractament de l’obra final. Remarcable és, però, la col·laboració amb Miró al llarg de la seva vida, reconeguda arreu. Es poden trobar diversos dels seus treballs escultòrics i murals en les grans capitals del món, fins i tot el 1937 el MET de Nova York en va adquirir un dels gerros i es va convertir en la primera ceràmica contemporània comprada per un museu.

Joan Gardy Artigas
Boulogne-Billancourt, França, 1938

La trajectòria de Joan Gardy Artigas està íntimament lligada al món de la ceràmica d’ençà del principi de la seva vida. Com a ajudant del seu pare, Josep Llorens Artigas, va treballar conjuntament amb Joan Miró. S’instruí en la prestigiosa École du Louvre i tot seguit va establir el seu taller de ceràmica a París, on va col•laborar amb Georges Braque i Marc Chagall. Alberto Giacometti fou qui el va introduir en l’ús d’altres materials dins la disciplina escultòrica i és durant la seva estada al Japó que aprèn les tècniques orientals de la ceràmica; formes zoomorfes o antropomorfes de caràcter expressionista que transcendeixen en un profund significat en desemmascarar els monstres que assetgen la nostra societat. Usa la mitologia mediterrània d’inspiració arcaica per a reflexionar sobre la condició humana i la vida.

Faustí Llucià
Barcelona, 1952

Fotògraf que des de l’any 1975 ha col·laborat amb agències de publicitat, estudis de disseny i diferents mitjans de premsa. A més, ha participat, també, en activitats docents dins l’àmbit fotogràfic. Mitjançant les seves fotografies intenta donar volum a la simple quotidianitat i a moments desdibuixats per la memòria, que en una dosi d’ interpretacions bilaterals donen sensació d’immaterialitat.

Joaquim Llucià
Vidreres, Girona, 1929 - Barcelona, 1973

Membre del grup Cercle d’Art d’Avui, impulsà des del Cercle Artístic de Sant Lluc diverses activitats com ara els premis Miró o les mostres d’Art MAN. Els seus exercicis pictòrics recullen les bases del suprematisme de Malevitx; enfronten línies -tant dibuixades com disposades en tires brillants a mode de collage sobre el llenç-, colors i ombres per conformar paisatges abstractes plens d’anhels i allunyats de tota tendència estètica i temporal.

Mercè Lluís Ferriol
,

Joan Longas
Barcelona, 1959

La seva pintura recupera racons oblidats dels paisatges urbans de Barcelona, Califòrnia i Las Vegas, sobre els quals evoca un sentiment de nostàlgia davant l’obvia fugacitat de la vida. Acurades composicions de pronunciat realisme, que més enllà de la temàtica s’interessen per la perspectiva i la il·luminació. Escenaris on expressar emocions i que sota un assossegat alè s’hi respira reflexió i melancolia.

Duvan
Quimbaya, Colòmbia, 1954

Autodidacte i un dels autors colombians més destacats del moment, l’obra de Duvan és colorista i vital. Pintor, escultor, dibuixant i gravador influït per les aportacions de Matisse, Picasso i de l’art pop, entre d’altres, configura un lèxic únic i inalienable. Amant dels viatges, s’instal•la durant una temporada a la ciutat de Barcelona, on exerceix la tècnica del gravat. En les seves escultures s’evidencien la visió unifocal de l’artista i l’enderroc del concepte de tridimensionalitat de l’espai per mitjà d’una planimetria d’efectes òptics volumètrics.

Mónica Luco
Barcelona, 1969

La visió pictòrica de Mònica Luco ens transporta cap a un univers oníric i fantasiós, on es conjuguen i es dilueixen abstracció poètica i figuració. L’autora interioritza i desvirtua mentalment paisatges que dota d’un contingut simbòlic i espiritual que indueix l’espectador a la reflexió. Un espai sublim d’atmosfera mística i nostàlgica en què certes estructures ens evoquen cap a un magma de dualitats: presència-absència, present-passat i realitat-ficció.

Nazario
Castilleja Del Campo, Sevilla, 1944

Considerat el pare del còmic underground nacional. Instal·lat a Barcelona l’any 1971 va familiaritzar-se amb artistes com Mariscal. Els seus còmics transgressors i de vinyetes burlesques, manifest d’una Barcelona creativa, provocadora i que foren censurats els anys seixanta i a inicis de la transició. És a finals de la dècada dels vuitanta quan decideix iniciar-se en el món de la pintura, literatura i fotografia.