Pintor, dibuixant i gravador de formació autodidacta, Guerrero Medina és proper al neofigurativisme de caire expressionista. La seva obra s’endinsa en el paisatge i la figura humana amb la voluntat de transmetre l’estat anímic a través del color i el rebuig de la forma convencional. La producció de figures, que desvetllen el món interior i fràgil dels seus personatges, sovint s’aproxima a la denúncia social amb el tractament de tràgics episodis històrics, com ara l’exili, i l’efecte que aquests fets van tenir sobre les persones. Aquesta producció conviu amb altres temes d’interès per a l’artista, entre els quals hi ha la reinterpretació de pintors clàssics com Velázquez o el tractament del paisatge des d’una intenció més emocional que realista.
Després d’acabar els seus estudis a la Llotja, Ramon Guillen-Balmes va començar a investigar el llenguatge escultòric per mitjà de l’assemblatge de diversos materials. En els seus projectes juga amb les nocions del desig, l’automatisme i les formes anatòmiques del nostre cos. Les influències del dadà són clau per desxifrar conceptualment la seva obra; solia fer ús d'objets trouvés, concepte que es refereix a l’art fet amb objectes quotidians descontextualitzats. Fou docent de l’Escola Massana fins a la seva mort prematura a l'edat de 47 anys i l’any 2012 la institució li va dedicar una exposició retrospectiva que commemorava la seva trajectòria artística.
Pintor i gravador, protagonista de l’avantguarda pictòrica catalana de la segona meitat del segle XX, juntament amb Antoni Tàpies, Joan Josep Tharrats i Joan Hernández Pijoan. Des d’una primera etapa figurativa, l’obra de Guinovart deriva a una temàtica social de gran format. L’any 1957, per influència dels corrents abstractes i de l’informalisme, dins la seva estètica creativa sorgeix una nova perspectiva tridimensional amb la integració d’objectes i el tractament matèric. Expressions plàstiques de fèrtil cromatisme, aferrades al camp i a la terra, generen un diàleg poètic entre signes i gestos suggeridors . L’any 1982 va obtenir el Premi Nacional d’Arts Plàstiques i fou guardonat l’any 1990 pel Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.
Fotògraf d’origen britànic que amalgama harmònicament imatge documental i poesia. Copsa el seu entorn natural gironí més immediat que contraresta i fusiona amb les frívoles i perennes estructures industrials. Per mitjà d’un joc de llum, ombres i color que atorga a les seves imatges un magisme auster i fantasmagòric sap infondre-les d’un caràcter escenogràfic i melancòlic.
Arquitecte i professor de dibuix a la Facutat d’Arquitectura de Barcelona. L’obra pictòrica de José Luis Hausmann beu d’aquesta perfecció tècnica adoptada amb el dibuix i l’evoca en un acte alliberador al pigment, del qual explora les possibilitats que pot arribar a atorgar-li fins a trobar l’empremta fixa de l’estil propi. A través d’una estudiada factura, la taca de color pren consciència del lloc on l’artista vol situar-la i desprèn en el conjunt una composició raonable plena de volums i impressions que reflecteixen com un mapa la vitalitat i el pas del temps en el rostre humà o els paisatges que aquest ocupa.