Gonzalo Puch

Sevilla, 1950

Després d’un llarg procés d’investigació plàstica i d’instal•lació d’objectes tridimensionals, com ara la fusta o les transparències, evoluciona cap a la fotografia de gran format. Les seves imatges exhalen humor i poesia suggerint un univers de metàfores que recrea situacions insòlites i irreals. Conglomera elements quotidians dins d’un espai no artificiós, generant reflexions sobre l’art, la naturalesa i la tecnologia. Escenificació de petits espais, gresol de la seva peculiar interpretació de la vida on l’acumulació, la infinitud i el caos són inherents a tot ordre.

« Enrere