La col·lecció és l’espai de confluència on es fon la mirada plural del col·leccionista, Antoni Vila Casas, amb l’art contemporani, un mapa de desplaçaments i decisions per a acollir unes obres determinades que abracen diferents ideologies o llenguatges creatius. Per aquesta raó, el discurs visual dels espais de la Fundació Vila Casas —Can Framis, Palau Solterra i Can Mario— no segueix un criteri cronològic o estilístic, sinó un itinerari obert de relacions on conviuen les diferents propostes. Des dels anys seixanta fins al moment actual, amb alguns referents anteriors, es mostren diversos camins de la creació pictòrica i escultòrica a Catalunya. Només la fotografia té un marc de referència internacional.
Vaccaro
Barcelona, 1946
Escultor i pintor. L’obra de Vaccaro s’articula al voltant del fet poètic, en el qual, a través dels diversos materials –sobretot el polimetacrilat–, crea formes que, a mode de capes, van captant les llums i els colors de l’espai que envaeixen, i van mostrant entre línies un missatge que ens indueix a descobrir nous paratges, aquells on allò desconegut impulsa el naixement del procés creatiu.
Fusiona escultura, fotografia i vídeo, provocant una desfragmentació visual de l’espai i l’arquitectura. Peces escultòriques dominades quasi sempre per les línies obliqües i amb una certa sensació de desajust.
Fotografies de llocs en transició, deshabitats i en procés de transformació, zones fantasmes que erren entre l’anonimat i l’existència... i que a través de l’escultura es descomponen rere una graella arquitectònica en tres dimensions. Utilitza l’escultura com a suport fotogràfic i engendra una espècie de fotoescultura. Poètica deconstructiva i de transitorietat emmarcada per estructures que atorguen a la seva hibridesa un caire escenogràfic.
Les seves pintures són recerques d’una realitat que ell emmascara per mitjà del seu llenguatge plàstic. Formes primigènies descompostes i desencaixades, per tal que l’espectador redescobreixi els esperits més profunds que es mimetitzen i es fusionen en el fons de les seves teles.
Artista catalana que ha treballat en diversos camps visuals que van de la fotografia a la performance i de la instal·lació al vídeo. Des de la seva primera exposició individual de l’any 1991 la temàtica de les seves obres versa sobre tres conceptes: el cos, l’entorn domèstic i les relacions humanes dins d’un procés de recerca i de descodificació de la identitat femenina, el sexe, les malalties i la mort. Instal·lacions on incorpora mobles, objectes quotidians en desús i residus com a metàfora d’un temps fugisser. Muntatges de ressò poètic on cada escenari s’articula en registres intangibles, jocs lumínics i trucs òptics d’imatges desdoblades per miralls.
Catedràtic d’institut i professor de l’escola Massana, l’any 1959 fou part integrant del grup d’artistes que crearen el Museu d’Art Contemporani de Barcelona i de la mítica galeria René Métras (1962-1984); també ha estat un dels organitzadors de l’escola d’art FAD.
Romà Vallès és un dels referents pictòrics del corrent informalista i de l’expressió abstracta dins del territori català i balear. Bolcat en la recerca constant de la forma i del seu contingut intel·lectual, dins d’una espessor matèrica, el color s’eleva per sobre l’orografia plàstica. Al llarg dels anys la seva obra ha anat solidificant un substrat del sentit de l’espai, la utilització de la matèria, la violència del signe gestual i la uniformitat d’una paleta de colors que emana espiritualitat.
Fa ús de la fotografia com a llenguatge d’allò que va més enllà del camp visual, és a dir d’allò que s’amaga darrere l’aparença de les imatges i de les idees encobertes pels convencionalismes socials i culturals. Refuta el paper tradicional atorgat a la fotografia com a reproductora de tota realitat.
Des de finals dels vuitanta ha treballat al voltant de la dicotomia ficció-realitat, jocs amb estètiques barroques que rasen el que és kitsch.
L’any 1985 se li concedeix el Cecil Beaton Award de Londres.
Pintor, dibuixant i aquarel·lista. De l’escultor suís Charles Collet va aprendre a mirar, dibuixar i pintar del natural. Influït per Joaquim Sunyer, Daniel Vázquez-Díaz i els cubistes com ara Cezanne, evoluciona de la rigorosa geometria a l’expressió i sensualitat d’objectes embolcallats per la llum. La seva obra detallada i minuciosa evoca realitats quotidianes (pomes, figues, pinzells, finestres...) dins d’una figuració intimista.
Paisatges i natures mortes de traços breus i lumínics, gammes cromàtiques suaus i subtils que fusionades amb harmonia atorguen al conjunt un grau de puresa i delicadesa quasi mística.
Colorista de professió, especialitzada en pintura, murals i cartes de colors. Les seves creacions troben l’origen en l’experimentació dels pigments i les possibles combinacions que ofereixen les diferents tècniques. El color i el seu procés de selecció són el que realment configuren la seva obra i li atorguen, en moltes ocasions, un caràcter atemporal. L’artista va crear l’any 1994 una empresa taller dedicada a experimentar amb el cromatisme. Des de l’inici, el seu treball ha estat exhibit periòdicament en galeries i fundacions privades.
Escultor de geometries fetes amb plom, ferro i acer. Estructures cúbiques emmarcades dins l’anomenat Art Concret, que es fonamenta en els principis matemàtics i racionals de les formes. Interessat per les composicions i la seva organització, articula l’espai en si mateix, ordena la llum i recondueix la mirada de l’espectador.
Sota un aspecte sobri, senzill i de silenci s’oculten l’emoció, la sensualitat i l’harmonia... més enllà del concepte purament formal.
Pintor d’interiors mig abandonats, contenidors d’objectes en desús com ara els vells televisors dels anys seixanta i setanta, grans lletres de fusta, piles de diaris vells, tot tipus de caixes, draps, trossos de tela arrugats, somiers escanyolits, cables elèctrics..., històries recuperades i recombinades estratègicament que reciten una oda al món caduc. Sota una minuciosa tècnica compositiva, conviuen realitat i abstracció de contrastos cromàtics i esclats lumínics de foscor dramàtica. Formes simbòliques que ens evoquen l’arqueologia cultural, on les coses, un cop perduda la seva utilitat, tenen un valor substancial, gairebé metafísic.
Des d’una mirada contemporània, combina l’erotisme amb la moral i el perfeccionament de la cultura renaixentista; retrata escenes basades en dones de la pintura italiana o flamenca que cohabiten amb timbrats cromatismes contemporanis. Juxtaposa iconografies i escenaris dels segles XV-XVII i XXI. Les seves fotografies recreen a la fèmina en postures i actituds que apel·len directament a l’espectador, al qui atorga un paper de voyeur. Escenifica la sensualitat de madonnes contextualitzades en decorats i vestimentes que al·ludeixen al seu quadre original i que en ocasions inclou en el fons de les composicions.
Fotògraf freelance, que s’ha especialitzat en el retrat, l’arquitectura i el món de la publicitat. Ha publicat reportatges d’arquitectura i d’interiorisme en revistes de projecció internacional i des de l’any 1987 ha participat en exposicions col•lectives arreu d’Europa i els EUA.
Al llarg de las seva extensa trajectòria ha estat guardonat amb diverses distincions, de les quals s’ha de destacar el Gran Premi Kodak de Fotografia Europea (1989), el Laus Or (1995) i, en tres ocasions (1993, 1995 i 2003), el Lux Or. Rafael Vargas és un tendre observador que sap perpetuar una realitat camaleònica fent ús del domini de la llum, la riquesa tonal, la composició, l’experimentació i la innovació.
Membre d’una saga familiar olotina d’artistes, conreà preferentment temes de paisatgisme urbà, i en especial de Cadaqués, Eivissa, ciutats del nord d’Europa i barris parisins.
Composicions rigorosament ordenades en les quals atorga protagonisme als plans per mitjà dels clarobscurs i que originen una certa sensació de tridimensionalitat. Per mitjà d’una paleta de tons freds, cendrosos i austers embolcalla de lirisme les pintures de cafès, estances buides, parcs solitaris i façanes d’edificis.
Dibuixant i fotògraf. L’obra de Patricio Vélez es construeix com un exercici subtil i delicat, harmònic en tota la seva base compositiva, que fa de paisatges, o nocions d’aquests paisatges, refugis de la seva intuïció poètica. El resultat es reflecteix com una sensació que comprèn des del somni de caire surrealista fins a la troballa del factor científic, tot, amb el component “natura” com a referent.
Nascut en el si d’una família de tradició empresarial, Lluís Ventós va sobresortir com a pintor autodidacte rebel, impetuós i obert al descobriment. El seu estil ha anat evolucionant cap a una síntesi en les formes amb referències al constructivisme rus i que més tard deriva cap a una investigació dels orígens que reflecteix en les seves escultures. La tradició perfumera de la seva família l’aproxima al tractament del vidre i l’ús de la fusta per a realitzar figures que evoquen la simbòlica iconografia de la cultura Rapa Nui i dels moai de l’illa de Pasqua.
Biòleg que ha compaginat la seva professió, dedicada a la dinamització de projectes innovadors de conservació del mar, amb la seva afició a la fotografia. Imatges en blanc i negre, sèpia o multicolors de la vasta i heterogènia bellesa del patrimoni natural de la Mediterrània. Des de la biodiversitat fins a l’ús de l’energia, Miquel Ventura lluita per la millora i la conservació d’un paisatge terrestre i marí, per desvelar a les futures generacions el tresor mediambiental que ens circumda.
Autodidacte de formació que participa del software, del videoart, de les composicions musicals i de la creació musical en algunes pel·lícules. Des de l’any 1997 ha fet ús de codis binaris com a principi d’ordre dins la seva obra pictòrica tot expressant una visió crítica de certs aspectes de l’actualitat. Artista que reflexiona i ens fa reflexionar a través d’obres obertes, allargassant els seus múltiples significats. Eleva el seu art a la intel·lectualitat, dotant-lo d’instruments de pensament, on tot és càlcul i actitud mental.
El seu treball s’emmarca dins d’una coherència de discurs plàstic, com a síntesi d’impressions i sensacions on resta basculat entre la figuració i l’abstracció, la racionalitat i la irracionalitat, l’ordre i el caos. Seguint les petjades dels renaixentistes, ha atorgat a la seva pintura un caràcter modern, infós de força argumental i d’intensitat compositiva que ressenya l’arquitectura i s’imposa a l’espectador. Amb certa influència cubista, el seu treball evoluciona cap a una acurada i organitzada composició. Creant un llenguatge personal, allunyat dels corrents artístics postmoderns dels anys vuitanta, reptes assumits a través d’un procés d’investigació de la pintura mural.
Pintura acrílica estratificada, resultat d’un minuciós estudi on res és atzarós. Obsessionat per fer visibles les coses etèries i immaterials copsa els efectes lumínics i conforma ombres vaporoses.
Cada treball plàstic és una nova exploració que emmagatzema experiència i sensibilitat per tal d’obrir interrogants sobre la certesa de les nostres percepcions. Distorsiona la realitat, oculta objectes i desenfoca les imatges per tal de crear multiplicitat de missatges que divaguen entre l’abstracció i la figuració.
Per mitjà de la pintura acrílica ensucra i il•lumina el cendrós paisatge barceloní. Influït per Antonio López i els americans Richard Estes o Chuck Glose, la seva trajectòria gira entorn del realisme figuratiu amb temàtiques que van des de les autopistes fins a la presència del mar i les platges amb els seus residus.
Sense limitar-se a reproduir allò que veu, en les seves representacions s’hi amaga un regust d’acidesa crítica.
Escultor que allunyat del corrent avantguardista tracta el cos de forma al·legòrica, com a “mapa” de les nostres ànimes.
Des de l’any 1996 la seva trajectòria artística ve marcada per una reflexió entorn de la nostra ambigua i contradictòria condició. La presència dels nou nats representa l’impacte traumàtic de la realitat sobre els éssers humans. Puresa i innocència de l’infant dins d’un receptacle corpori d’accions i expressions adultes per tal de denunciar la infinita complexitat de la nostra existència.
Des que va començar, Mayte Vieta (Blanes, 1971) treballa l’escultura tot i que en els últims anys, ha anat centrant-se en un discurs fotogràfic que, com a pretext, utilitza per evidenciar l’ambivalència de les coses visibles. La imatge obtinguda a partir de seqüències viscudes creen en l’obra de Mayte Vieta certes dicotomies pròpies del llenguatge postmodern: absència-presència, vida-mort, natural-artificial... reflexions del nostre jo. Mayte Vieta s’allunya del concepte clàssic de fotografia: investiga, manipula i transforma el material per aconseguir, segons paraules de l’artista, “capturar l’instant” i establir un diàleg espai-temps. El seu treball pretén apropar l’espectador a multitud de llocs carregats de força atmosfèrica, espais somiats i dotats d’una forta càrrega simbòlica i sensible.
Formada a l’Escola Massana de Barcelona, a Mayte Vieta (Blanes, 1971) la vida li ha donat els arguments per continuar aprenent, experimentant i creixent. A la dècada dels noranta, amb només 20 anys, la seva obra comença a ser exposada en diverses ciutats espanyoles, el seu «primer ARCO» es remunta a 1998. Avui aquesta trajectòria ja suma més de 20 exposicions individuals, una cinquantena de col·lectives i un art que també s’ha pogut veure a França, Alemanya, Bèlgica, Portugal i Itàlia. Cicatrices, Mujer raíz, Cabellera del tiempo, De su amada memoria... són títols d’algunes de les seves escultures que, com sentides paraules clau, diuen molt més que qualsevol apunt biogràfic.
Espai VolArt: del 16 de gener al 3 d’abril de 2004
Convidats: Marie-Calire Uberquoi (periodista i crític d’art del diari El Mundo), Arnau Puig (filòsof i crític d’art), Rosario Fontova (periodista i crític d’art del diari El Periódico), Francisco Matosas (president del Grupo Zeta, col·leccionista d’art), Miquel Molins (professor de Teoria i Història de l’Art Contemporani de la UAB), Josep M. Ribot (advocat, col·leccionista d’art), Emilio Álvarez (galerista, Galeria dels Àngels), Joan de Muga (galerista i editor, Galeria Joan Prats), Pilar Carbonell (galerista, Galeria Palma Dotze), Glòria Bosch (directora d’art dels Espais d’Art de la Fundació Vila Casas), Arcadi Calzada (patró de la Fundació Vila Casas) i Antoni Vila Casas (president de la Fundació Vila Casas)
Pintor i escultor que des dels seus inicis fins a mitjans anys vuitanta treballa en el camp de la investigació i la instal•lació dels corrents conceptuals “eat art” com a art efímer i fungible. Successivament s’interessa pels embolcalls del menjar en conserva, les llaunes i el treball amb la planxa de ferro. Va intervenir en la remodelació del volcà Croscat a Olot de Girona, Premi FAD i exposa a “Capitals del Disseny” com és el Centre George Pompidou de París. Una constant en la seva obra és la utilització de materials fungibles que es converteixen en símbol de compromís social i crítica dirigida a la societat de consum.
Pintor i gravador que plasma aspectes intimistes del seu entorn quotidià, interpretats amb lirisme i simbologia, i on es combinen espais interiors amb finestres obertes cap a horitzons amplis i llunyans. A més de la pintura a l’oli, també va treballar el gravat calcogràfic. Els paisatges, les ciutats, els objectes deteriorats a consciència amb una pinzellada d’aparença vigorosa i disgregada, on rere la fictícia destrucció jeu un acte de creació. A partir de l’any 1961 va participar en nombroses exposicions col·lectives, fires d’art a Basilea i Nova York, i certàmens nacionals i internacionals.
Cirurgià de professió i pintor vocacional, s’endinsa en el panorama artístic guiat per l’academicisme, però ben aviat es deixa arrossegar pel flux reflexiu. Pintures, dibuixos i olis marquen la seva primera època; tanmateix, el treball més recent se centra en l’escultura i el collage.
Les seves obres es troben en fundacions privades i en prestigioses galeries d’art.
Artista prolífic considerat un dels pintors catalans més destacats de l’abstracció dels anys cinquanta. Des d’uns principis postimpressionistes impregnats d’un cert fauvisme, evoluciona cap a una abstracció geomètrica d’influència Légeriana. Tamisat pel tachisme, des de l’any 1957, se centra en les “planimetries”, imatges compostes de línies i configuracions espacials que fan del gest matèric i disgregat el seu tret més denotatiu. Les seves obres formen part de col•leccions d’institucions com el MACBA, la Tate Gallery i la Fundació Joan March.
Des dels seus inicis, les imatges ideogràfiques han traduït la seva reflexió intel•lectual submergida en un espai rigorosament calculat. A finals dels anys seixanta, el seu barroquisme avança cap a una desmaterialització on s’emfatitzen les relacions entre els elements. Hi identifiquem fragments de la seva història i del seu univers personal dins d’una topografia estrictament compartimentada; aquí, doncs, és on la seva obra esdevé més lírica, més lacònica i els objectes deixen de ser reals per conferir el vestigi de la seva petjada. Amb el temps, minva el seu llenguatge de signes en favor d’un equilibri estable per introduir-se en denúncies commovedores del món que ens envolta.
A Guillem Viladot se’l considera com un dels màxims exponents de la poesia visual catalana que va conrear al llarg de la seva vida tot els generes literaris possibles, especialment la poesia, la narrativa i l’assaig.
Fou un dels impulsors de la poesia experimental, el sincretisme plàstic, el collage objectual i la poesia visual, juntament amb altres figures com Joan Brossa, Ràfols Casamada o Perejaume. Durant els darrers quinze anys fou columnista en el diari local “La Mañana”. Aquest apotecari de professió va dur a terme la simplificació del llenguatge amb objectes de la vida quotidiana als quals va saber infondre vida i poesia.
Fou un transgressor anti academicista al mostrar una actitud dissident i marginal enfront de les diverses formes de poder del moment. Fou guardonat l’any 1993 amb la merescuda Creu de Sant Jordi.
El seu art és resultat d’un procés de reflexió que conjuga mort, transició i naturalesa. Influït pel corrent barroc espanyol utilitza objectes senzills i símbols que amaguen múltiples relectures. Les seves fotografies de natures mortes ens evoquen el misteri del cicle vital i ens endinsen en la conscienciació d’un temps fugisser. El seu treball és un conglomerat de metàfores, espiritualitat i lirisme que fusiona realitat-ficció i presència-absència.
Ha estat guardonat amb el Premi Nacional de Fotografia 2007.
Artista adscrit dins d’un nou art realista però alhora màgic i il·lusori, perquè no es limita a enquadrar paisatges urbans o escenes humanes, sinó que transforma la nostra quotidianitat en quelcom subtil i personal. Plantejaments aparentment senzills que proveïts d’una recurrent suggestió ens endinsen en la solitud i la identitat humana. Els seus treballs més recents són atmosferes inquietants on el buit estàtic del paisatge és l’escenari de personatges inexpressius sense rostre, privats de sentiments i de personalitat. Entre els anys 2000 i 2002 fou mereixedor del primer premi del concurs internacional de pintura jove de la Galeria Artitude de París, del primer premi de la Galeria Siglo XXI de Camprodon. I guardonat amb el primer premi en el Saló de Sant Joan i el segon premi de pintura del Cercle de Belles Arts de Lleida.
Arrelada al Baix Empordà (Girona), forma part d’un col•lectiu d’artistes coneguts amb el nom de “MEMÉ DETRÀS”. Desenvolupa la seva obra escultòrica en el terreny de l’abstracció, on la relació de volums i la projecció en l’espai engendren un vincle directe entre l’artista i el públic.
Al llarg de la seva trajectòria ha participat en la Biennal Muestra de Arte Contemporáneo, celebrada a Sant Cugat del Vallès (Barcelona), amb l’objectiu de reflectir el panorama artístic des de l’últim quart del segle XX.
Artista que conreà l’ofici de donar contingut a les vivències i les percepcions, capaç d’expressar en múltiples superfícies l’essència de la mirada. Fill del neuropsiquiatre Juan Vilató i de Lola Ruiz Picasso, va viure en un ambient en el qual l’expressió artística era quelcom quotidià. Deixeble del cubisme i del surrealisme, fou un gran admirador de Max Ernst i Joan Miró i va saber combinar de forma equilibrada la representació figurativa, impregnada de lirisme, amb certes incursions pròximes a l’abstracció.
Escultor, pintor i gravador, Vilató (Barcelona, 1921-París, 2000) és un artista que va cultivar l’ofici de donar contingut a allò viscut i sentit, capaç d’expressar en superfícies múltiples l’essència de la mirada. Fill del neuropsiquiatra Juan Vilató i de Lola Ruiz Picasso, va viure en un ambient en què l’expressió artística era qüotidiana. Les seves obres estan representades en els grans museus d’art modern del món.
Espai VolArt: de l'1 de desembre de 2005 a l'11 de febrer de 2006.
Convidats: Juan Antonio Samaranch (col·leccionista), Lola Mitjans (col·leccionista i promotora cultural), Antoni Puig (col·leccionista), Daniel Giralt-Miracle (crític d’art i membre de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona), Pilar Vélez (crític d’art i membre de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi), Francesc Fontbona (crític d’art, Institut d’Estudis Catalans), Mariana Draper (directora de la Sala Dalmau, Barcelona), Maite Ocaña (directora del Museu Picasso, Barcelona), Joan Gaspar (director de la Galeria Joan Gaspar, Barcelona), Arcadi Calzada (patró de la Fundació Vila Casas), Glòria Bosch (directora d’Art dels Espais de la Fundació Vila Casas) i Antoni Vila Casas (president de la Fundació Vila Casas).
Moisès Villèlia va conrear l’escultura, la pintura, l’escenografia, el disseny industrial i mobiliari, així com també fou creador de joguines i literat. Va aprendre l’ofici de la talla al taller del seu pare, i l’any 1954 realitzà la seva primera mostra individual al Museu Municipal de Mataró on exhibí un conjunt d’obres inspirades en el modernisme i la filosofia oriental. Des de l’any 1956 fa ús de la ductilitat del bambú com a recurs expressiu de la síntesi entre natura-cultura, ja que per mitjà d’escultures mòbils i estàtiques amb filferros, fustes, suros, botons, carbasses, canya de bambú... deixa la matèria en mans de l’atzar i dibuixa en el buit espacial.
Iniciat en la fotografia a partir d’un llarg període en què va estar hospitalitzat, amb 17 anys, André Villers va estudiar de la mà del també fotògraf Pierre Astoux. Amb la seva Rolleiflex, regal de Pablo Picasso, el retratarà en diverses ocasions, a més de prendre instantànies de molts personatges rellevants del segle XX com Simone de Beauvoir, Federico Fellini, Jean Cocteau, Le Corbusier o Salvador Dalí. El seu treball, que ens descobreix el món més íntim i proper dels artistes, s’ha exposat arreu d’Europa i forma part de la col•lecció del Museu Picasso de Barcelona i París. Així mateix, la ciutat de Mougins va homenatjar el fotògraf amb la creació del Museu de Fotografia André Villers.
De formació autodidacta, el seu treball és minuciós i les seves composicions d’infinitud de línies construeixen versatilitat de formes triangulars. Tot i ser fidel a la seva explotació de l’abstracció geomètrica i el op art que reflecteixen un virtuosisme tècnic, la seva obra ens transporta cap a un laberint facetat de múltiples realitats calidoscòpiques.
Autodidacte que, tot i pintar, fer cartellisme i il•lustració, treballa principalment l’escultura, seguint mètodes i procediments experimentals i usant objectes recuperats, així com també materials orgànics heterogenis. Tridimensionalitat i art probre uneixen forces sota un mateix lema: defugir de la comercialització de l’objecte artístic i provocar una reflexió entre l’objecte i la seva forma. Estructures que sota un aspecte simple i primari són receptacles que contenen poesia i sensibilitat.
Se’l coneix per ser el pintor de les Barcelones en totes les seves facetes i escenaris. Col•leccionista de ciutats com Londres, Venècia, Nova York i l’Havana..., cròniques visuals i subjectives de figuració urbana i realista.
Olis i guaixos on l’artista adhereix cartons, retalls de diari i revistes que creen una atmosfera d’irrealitat sota una pinzellada enèrgica d’estil postimpressionista.
Als divuit anys comença a fer ús de la càmera fotogràfica com a eina de canalització creativa i d’interpretació del seu propi món imaginari. Autodidacta que investiga les possibilitats del poder de transformació de la llum per tal de perfilar, modelar, idealitzar i donar expressió als seus retrats d’imperfeccions emmascarades. A través de la fotografia explica i denuncia el deteriorament físic fruit de les malalties i de la irreversibilitat temporal. Bevent dels referents introduïts per Frida Kahlo, Jo Spence i Hanna Wilke aconsegueix mostrar la bellesa dels cossos que impugnen el victimisme i que revelen la realitat física més crua per tal d’adquirir la bellesa més profunda de les seves ànimes.
A través del treball d’Àlex Voltà s’alça un univers inèdit, en recerca d’una imatge insubordinada a les estandarditzades normes convencionals. Pintor de riberes sinistres, desèrtics espais enrunats i baladoses escaquejades de xiprers cendrossos, arbres de branques despullades i llunes perennes que minven o creixen. Els seus espais són habitats per neguitoses figures antropomorfes, en un procés semidesintegrador dels seus trets distintius. La bellesa propiciada per Voltà és evidentment pertorbadora, àrdua perquè no encaixa en els cànons ideals de bellesa, tanmateix atorga una extravagància del que és comú que Freud definia com a “estranyesa d’allò familiar”.
