La col·lecció és l’espai de confluència on es fon la mirada plural del col·leccionista, Antoni Vila Casas, amb l’art contemporani, un mapa de desplaçaments i decisions per a acollir unes obres determinades que abracen diferents ideologies o llenguatges creatius. Per aquesta raó, el discurs visual dels espais de la Fundació Vila Casas —Can Framis, Palau Solterra i Can Mario— no segueix un criteri cronològic o estilístic, sinó un itinerari obert de relacions on conviuen les diferents propostes. Des dels anys seixanta fins al moment actual, amb alguns referents anteriors, es mostren diversos camins de la creació pictòrica i escultòrica a Catalunya. Només la fotografia té un marc de referència internacional.
Miguel Macaya
Santander, 1964
Miguel Macaya pertany a una nova generació de pintors realistes. La seva obra, definida com a ''existencial'' i allunyada dels corrents vigents exhuma figures i objectes de la tradició que ens transvasen a temps quasi apocalíptics. Reminiscències goyesques de clarobscurs barrocs, assetjades per un fons tenebrós i silenciós on el negre infinit és al•lusió cega d’emergents interrogants. Natures mortes, retrats d’animals i de personatges com ara els toreros, són projectats des de la seva irònica imaginació com a epifania de tot allò invisible.
Santander, Barcelona i Londres són els vèrtexs en què Macaya (1964) ha sostingut la seva trajectòria artística. A aquest santanderí, que li hagués agradat ser trompetista o fer la seva millor tarda de braus davant un miura de 700 quilos, el seu amic i promotor Miquel Alzueta l’ha definit com «pintor de raça», un supervivent que pinta perquè és el que sap fer.
Espai VolArt: del 22 d’abril al 26 de juny de 2004
Convidats: Olga Spiegel (periodista del diari La Vanguardia, historiadora de l’art), Josep M. Cadena (crític d’art del diari El Periódico), Conxita Oliver (crític d’art), Antonio Casanovas (empresari, col·leccionista d’art), Miguel Navas (empresari, col·leccionista d’art), Juan Ybarra (industrial navier, col·leccionista d’art), Artur Ramon (galerista, Artur Ramon Arte Contemporáneo), Miquel Alzueta (editor), Llucià Homs (galerista, Galeria Llucià Homs), Enrique Vila Casas (vicepresident de la Fundació Vila Casas), Glòria Bosch (directora d’art dels Espais d’Art de la Fundació Vila Casas) i Antoni Vila Casas (president de la Fundació Vila Casas)
Pintor, gravador, ceramista, autor d’esmalts i vidrieres emplomades.
Artista polifacètic que cultivà la pintura mural i la de cavallet -tremp a l’ou i oli-, l’esmalt sobre metall, la ceràmica, el gravat calcogràfic i la litografia. El seu treball és reflex de l’admiració pels vells mestres del Renaixement italià; influència que s’evidencia en les aurores, en les delicades figures femenines i en el seu angèlic i estereotipat concepte de bellesa: eteri, espiritual, estilitzat i elegant. L’any 1951 fou guardonat amb el Premi Nacional.
Artista polifacètica, Madola es va formar a l’Escola Massana i es doctorà en escultura per la Facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona.
La seva dilatada trajectòria tant artística com teòrica ha destacat pel seu treball amb la ceràmica, donant continuïtat a la tasca iniciada per Llorens Artigas i Antoni Cumella, utilitzant els nous llenguatges artístics sense abandonar les arrels culturals d’aquesta tècnica, modela les obres jugant amb la plasticitat del fang, el color, el volum i la forma, projectant la figura en l’espai amb el resultat d’una atmosfera simbòlica basada en les pròpies vivències.
És un dels fotògrafs més singulars del panorama artístic internacional. Premi Nacional de Fotografia l’any 2000, el seu treball es caracteritza per una intel·ligent manipulació dels objectes retratats que atorguen a l’obra un elevat contingut poètic. A partir de la descontextualització, la confrontació i la manipulació dels objectes, Chema Madoz cerca el contrapunt que existeix entre l’essència de les coses i els seus significats latents.
Amb més de 30 anys de trajectòria fotoperiodística, s’ha erigit com un dels testimonis gràfics més respectats del panorama polític nacional.
Descendent d’una generació autodidacta, Pedro Madueño amb tan sols 15 anys feia fotografies per a diaris i altres tipus de publicacions.
Vinculat a La Vanguardia des de fa una vintena d’anys i seduït pel retrat, cadascuna de les seves imatges copsa l’instant més pur i real per tal d’immortalitzar esdeveniments en les seves múltiples i calidoscòpiques facetes.
Tot i pertànyer al corrent del nou realisme, les seves obres no són imatges reals, sinó un conglomerat de vida i ficció. Mons que no existeixen, gent passejant en paratges estranys i a vegades fantasiosos o cels utòpics en un fons neutre i desèrtic que l’artista il•lumina amb ironia, vaporositat i tendresa.
Autodidacta que prové del món de la publicitat. El seu treball rota al voltant de la correspondència i mutació dels objectes per tal de representar el món del subconscient com a quelcom aïllat, oníric i que repta les forces de la gravetat. Objectes atrapats en el temps i que són el reflex dels nostres temors, desitjos i desenganys...en definitiva, de les nostres vivències i sensacions més intrínseques.
El treball d’Anna Malagrida no intenta denunciar res, sinó que simplement vol reflectir la manca de comunicació i l’individualisme imperant en la nostra societat actual.
El retrat ha estat per a l’artista l’origen de la seva afició a la fotografia com a llenguatge, i eina més crítica del món contemporani. Les seves fotografies de gran format representen escenes d’interiors on els protagonistes de rostres inexpressius i mirada perduda cap a l’infinit es troben emmarcats dins d’un univers aïllat. Per mitjà d’un subtilesa lumínica, hi ha un clar desig d’anar més enllà i emboirar les fronteres que separen pintura i fotografia; l’artista embolcalla les seves enterbolides imatges d’una atmosfera misteriosa que en les seves recents aglomeracions urbanes i descampats són com una finestra oberta cap al món interior i exterior, real o fictici.
El seu treball cerca la perfecció de la llum, el color i les emocions. Les tonalitats i l’atmosfera de la seva terra són vectors que guien la seva plasticitat. Composicions on el cel, el mar, els paisatges i la vegetació, per mitjà de les matisacions lumíniques, adopten noves dimensions. L’artista, sota una mirada atenta i encuriosida, intenta copsar infinitud d’instants d’una vida embolcallada per la claror i la foscor.
La seva pintura denota un clar coneixement de l’astronomia; per mitjà d’un minuciós traç d’objectes celestes transporta l’espectador fins a la immensitat del macrocosmos. Erupció matèrica i explosió de colors que denoten un gran domini de la tècnica plàstica i que ens fan reflexionar sobre la insignificant i minúscula existència humana dins d’un cosmos en constant transformació i moviment.
En la seva obra convergeixen solitud, fragilitat, tristor, serenor, anonimat, memòria, silenci, per construir les seves pròpies històries. L’espectador és arrossegat per un flux de calidoscòpics sentiments i és participant actiu de les angoixes i patiments de l’existència humana. La vida és com una corda fluixa, equilibri inestable, a la recerca d’allò que s’oculta en el mateix fet de viure i en els innombrables interrogants que van emergint en el transcurs d’un ardu i frondós recorregut sense retorn.
La seva pintura de la segona meitat del segle passat adquirí cert ressò en l’àmbit nacional dins l’art renovador i avantguardista. Des del seu estudi a París, ciutat en la qual va viure i treballar durant quinze anys, participà de la internacionalització de l’art espanyol.
La seva capacitat creadora va sobrepassar les fronteres de l’art cinètic, corrent d’art abstracte geomètric del qual ell fou un fervent precursor. Composicions que sota una aparença formal exacta i rigorosa cerquen una sensació de profunditat i de moviment per mitjà de l’articulació de plans lumínics.
Pintor i professor de l’escola Massana. Isidre Manils, inesgotable font de recursos estilístics propis, manipula la realitat a través de veladures i transparències: pinzellades a mode de capes de llum difuminades que n’encenen la significació. La recerca de “la mirada cinematogràfica de la pintura” és una de les constants en la seva llarga trajectòria i aquests vincles amb el setè art, doncs, tan presents en la seva producció, fan que les seves obres s’obrin a aquest llenguatge dibuixant un nou i original horitzó creatiu.
Manils, l’estudi de pintura del qual és avui al carrer Estrella de Sabadell, de petit jugava al cinema que el seu avi tenia a Mollet del Vallès, la seva localitat de naixement (1948): «veure totes les pelis gratis et fa deure més a Hitchcock que a Picasso», li agrada comentar. Aquest pintor, que merexeiria més projecció internacional, és professor a l’Escola Massana des de 1990, on transmet les seves idees sobre la pintura: l’originalitat del tema no ha de sobrevalorar-se ni, sobretot, infravalorar la qualitat d’una obra. «Tot resposa en la superfície» n’és una bona mostra.
Espai VolArt: del 30 de novembre de 2006 al 10 de febrer de 2007.
Convidats: Lola Mitjans (col·leccionista), Enric Corominas (col·leccionista), Carmen Buqueras (col·leccionista), Carles Hac Mor (escritor), Aina Mercader (periodista de cultura del diari Avui), Llàtzer Moix (redactor en cap de cultura del diari La Vanguardia), Fidel Balaguer (director de la Galeria Fidel Balaguer), Toni Berini (consultora d’art i comissària), Isidre Bohigas (president del Centre d’Art Contemporani Piramidon), Glòria Bosch (directora dels Espais d’Art de la Fundació Vila Casas), Arcadi Calzada (patró de la Fundació Vila Casas) i Antonio Vila Casas (president de la Fundació Vila Casas).
Nascut al barri de Queens, va estudiar pintura, dibuix i escultura al Pratt Institute. Les seves primeres creacions eren evocacions directes de la seva admiració per l’obra de Joseph Cornell i Marcel Duchamp, així va començar a fer assemblatges on incorporava fotografies de revistes i llibres. Més endavant va començar a realitzar-ne de pròpies per tal d’incorporar-les a aquests treballs i aconseguir un resultat final més autèntic, propi i pur. Va ser així com Robert Mapplethorpe va introduir-se en el món de la fotografia, coincidint en lloc i època amb tota l’avantguarda artística dels anys 70 a Nova York.
El seu treball és recognoscible per la preferència pel blanc i negre i els matisos envellutats que provoquen les ombres en el gra del revelat, així com pel tractament dels temes que, tot i esdevenir de la tradició clàssica ―bodegons de flors, retrats de celebritats i nus―, són el reflex de l’ambient que el fotògraf i la comunitat artística de l’època respiraven en la ja convertida capital del món. L’any 1989, Mapplethorpe mor a causa del VIH, però un any abans crea la fundació Robert Mapplethorpe, una organització destinada a protegir la seva obra, promocionar l’art fotogràfic i lluitar contra la sida.
Producció plàstica que des d’una primera etapa abstracta i informalista evoluciona cap a una línia de clares referències figuratives, expressionistes i picassianes.
Artista camaleònic que en una recerca emotiva dels valors sensibles eludeix tot academicisme minvat de llibertat expressiva. Cromatisme intens, pur i veraç com a crònica fidel de la vida i de la mort. L’espai compost d’eixos diagonals s’organitza per mitjà de la superposició de figures quadrangulars; evidencia preocupació formal resultat de la combinació de recursos abstractes informalistes amb elements importats del disseny gràfic.
Dedicat a la fotografia editorial i publicitària, Ángel Marcos, arran d’un encàrrec fet l’any 1992 per al Teatre Calderón de Valladolid, es distancia del formulisme i dels paràmetres fotogràfics per tal d’endinsar-se en el món artístic. A partir d’aquest moment és quan realitza diverses sèries fotogràfiques, entre les quals sobresurt Obras póstumas (1999) i on introdueix imatges de persones que, reflectides en pantalles, s’insereixen en espais físics reals que narren la idea subjacent que alimenta l’obra. D’aquesta forma, ens trobem davant d’unes imatges que trenquen amb la lògica visual universal, tot defugint del concepte únic i indissoluble de l’espai i el temps.
Sergi Marcos crea un escenari, una atmosfera etèria i onírica, on els protagonistes poden ser objectes geomètrics, arquitectures o elements naturals. El silenci, els colors i les textures són els trets més essencials d’unes escenes d’un alt contingut poètic, no exempt de reminiscències surrealistes i metafísiques. Tot i que a simple vista, l’artista embolcalla les seves composicions d’una façana ingènua, en el rerefons hi ha una pràctica metòdica i reiterativa; múltiples estrats que se sedimenten i oculten tot allò superflu i nimi; en definitiva, d’un procés reflexiu i laboriós sorgeix una imatge equilibrada, austera i vital.
En una aposta per la transcendència i l’espiritualitat de l’art, immersa dins la línia d’artistes com Rothko, Klee i Malevich, entre d’altres, Àngels Marcos-González abandona el periodisme i focalitza els seus desitjos més profunds en la pintura i l’escultura. Les seves teles ens ofereixen un món singular habitat per figures sintètiques que emigren cap a l’antiguitat i les cultures tribals d’Amèrica i d’Àfrica, en què s’introdueixen els conceptes de l’atzar i del temps. Amb l’objectiu de donar protagonisme al factor corrosiu de la natura, adhereix llenços i ferros sobre la superfície. La pàtina ferrosa amb una reduïda gamma cromàtica, com són el blau, el vermell i el negre, i l’ús irònic dels títols, esdevenen trets distintius d’un treball ple de lirisme i sensibilitat.
Nascuda enmig d’una família d’origen català, Carme Mariscal ha sabut diluir les fronteres entre la instal•lació, la fotografia o el vídeo, amb la voluntat de mostrar la fragilitat, transformació i progressiva desmaterialització corpòria. Aquest interès per la corporeïtat es remunta als seus inicis pictòrics i la col•laboració en un hospital de joves amb trastorns alimentaris. Un altre dels temes presents en la seva obra és l’autoretrat, que en una línia molt propera al Body Art li permet reflectir les mutacions orgàniques com a al•legoria conceptual i estètica de la identitat, el plaer i el sofriment.
Una de les majors contribucions a la imatge visual no sols de Barcelona sinó de tot l’Estat és l’obra multidisciplinària de Mariscal.
Al llarg de la dècada dels setanta, amb motiu de la seva col•laboració en diverses publicacions alternatives, conformà una estètica pròpia que va estendre cap a altres camps artístics. Així, des de la pintura i la il•lustració de còmics i historietes, va passar també a dissenyar tot tipus d’objectes i a fer tasques d’interiorisme.
La pintura de Mariscal es defineix per les línies sinuoses, remarcades amb el color negre, un llenguatge proper a l’estètica del còmic, quasi infantil, però d’una gran personalitat. Gràcies a la creació de l’Estudi Mariscal, l’any 1990, tingué una major difusió i es dedicà a promoure projectes que engloben àmbits ben diferents.
Escultor que sota una tendència experimental expressionista planteja una ambivalència poc corrent; ha engendrat una estètica apropiacionista d’objectes quotidians triats a l’atzar, arquetips moderns del món capitalista, que més enllà de la simple mimesis formal, són, en clau d’humor, una crítica agegantada de la seriació, la repetició i estandardització d’una recessiva evolució de l’home dins la denominada era “daurada” del capitalisme industrial i tecnològic. Uneix fantasia i realitat, àcides juxtaposicions dins d’un sistema de reclam caracteritzat pel bombardeig mediàtic que incita l’ésser humà a un consumisme compulsiu.
Quadres de paisatges i llibres, de cases abandonades,de partitures i flors sobre un piano, i de jardins perduts rere un mur hermètic; elements que evoquen un record, la fugissera presència d’allò permanent.
La subtilesa en el traç es el reflex de l’exercici de la cal•ligrafia xinesa que propicia la presència, i alhora la fràgil absència, d’un entorn immediat o d’objectes quotidians. La seva pintura és el fruit de la sedimentació, pausada i lenta, d’allò vist, sentit, pensat, recordat, desitjat, perdut o somiat.
Considerat un dels grans escultors catalans contemporanis i representatius del moviment renovador sorgit a la Barcelona de la postguerra. Autodidacte de formació, sempre va mostrar un interès pel monumentalisme escultòric dins d’ un context urbà.
Composicions amb formes sensuals, simples, pulcres, perfectament acabades que són reflex d’un llenguatge organicista que ens remet al modernisme gaudinià. Productes que són resultat de la combinació d’elements còncaus i convexos , substrat auster i línies depurades on rau la lluita entre l’abstracció i la figuració.
Llicenciat en Belles Arts per la Universitat de Barcelona en l’especialitat d’escultura, Luis Martín es continuà formant en aquesta disciplina i en ceràmica a l’Escola Massana. La temporalitat, les dualitats, la comunicació i la participació activa del públic són els eixos en què es fonamenta l’interès creatiu de l’artista, que ha exposat a Barcelona, Tenerife, Filadèlfia i Berlín. A partir de l'experimentació amb diferents materials com ara la pedra, el metall, el làtex o la plastilina, l’obra de Martín du a terme una investigació entorn de l’espai a través de la intervenció escultòrica.
Expressivitat, equilibri, mesura i harmonia són conceptes que emanen d’unes escultures elaborades amb minuciositat i que enalteixen de forma al•legòrica l’anatomia femenina. Servint-se quasi exclusivament del bronze i de la terracota, Rosa Martínez elabora el paradigma de la dona mediterrània tan defensat pels noucentistes. Sota una tècnica admirable ens mostra una dona serena i ferma, de volums generosos i gràcils alhora que exhala una recòndita i introspectiva força interior.
Segons André Martus tota obra d’art, inclosa la poesia, és necessàriament el resultat d’un procés de condensació Verdichtung. I aquest procediment de condensació, tanmateix, pressuposa el seu origen en un espai no dens, inclús buit, silenciós i nucli d’un acte creador. Paisatges d’interiors angoixants que enfronten l’espectador a allò desconegut; profunda sensació de solitud esperançadora en contemplar la natura i la seva infinitud. Sobre un suport de coure i ferro, fa ús de la pólvora, la pintura i l’oxidació. La tècnica de l’oxigravat li possibilita copsar la imatge en una de gradual metamorfosi matèrica (l’oxidació) en el temps (la història); contraposa els dinamisme cromàtic amb l’aparença passiva del metall oxidat.
Marzo-Mart ha trobat en el gravat el mitjà idoni per definir i perfilar la poètica que es desprèn de les associacions simbòliques que habiten la seva obra, així com per executar una infinitat de miniatures que concentren en un mínim d’espai els elements bàsics de la seva expressió.
Per mitjà d’un llenguatge simbòlic, la seva obra polaritza i expressa la relació entre l’home i la natura, el macrocosmos i el microcosmos.
Prenent com a punt de partença l’escultura clàssica, Gerard Mas dota d’actituds grotesques als personatges del seu món creatiu.
Cortesanes d’expressions burlesques, un infant que galopa sobre un porc mastodòntic, un home amb una gallina al cap...figures que amalgamen ironia, tradició i contemporaneïtat; doncs, són com petits poemes visuals que transformen en anècdota la realitat més quotidiana.
Tot partint des d’un punt de vista subjectiu, les seves fotografies generen formes quasi espectrals, plenes de subtilesa, que revelen un cert caràcter escultural.
A través de la seva paleta cromàtica, dominada en moltes ocasions pels colors neutres, Mas aconsegueix transmetre els sentiments i les emocions més personals, objectiu que aconsegueix gràcies a una acurada tècnica que li permet dominar la llum amb gran habilitat. Objectes d’ús quotidià o peces d’artistes plàstics, entre d’altres, constitueixen les seves obres, fotogrames plens d’elements de la cultura iconogràfica occidental que desprenen contemporaneïtat.
Ramón Masats és un dels protagonistes del reportatge documental dels anys 60 que va revolucionar l’estètica fotogràfica i va trencar amb els estereotips que imperaven en la premsa espanyola dels anys 50.
Va saber captar l’essència d’una època amb la imatge consagrada d’uns seminaristes jugant a futbol, en ser la primera fotografia espanyola adquirida pel Museu d’Art Modern de Nova York.
Es va dedicar durant quasi una dècada a la realització de televisió i cine, i quan va reprendre la imatge fixa va topar amb la transició del blanc i negre al color, al qual es va emmotllar amb normalitat.
L’any 2004 fou guardonat amb el Premi Nacional de Fotografia.
Seduït pel dilatat ventall de possibilitats que ofereix el treball amb materials com el bronze o el ferro, i posteriorment la resina o la pedra, va decidir allunyar-se de la formació inicial de pintor. Aquests components atorguen a les seves creacions totèmiques i tridimensionals un caràcter inquietant i que alhora indueixen l’espectador a reflexionar sobre la memòria i la tradició.
Fotògraf que va saber cristal•litzar l’Espanya profunda des de finals dels anys cinquanta.Dotat d’un genuí sentit de l’humor i alimentat pel doble joc d’innocència i provocació, retrata els estrats socials més humils de la nostra ciutat comtal. En el transcurs del temps el seu treball va donar lloc a immortalitzar les primeres fèmines hippies d’Eivissa i les senyoretes de l’elit social dins del moviment de la Gauche Divine catalana dels anys seixanta i setanta.
La seva obra es caracteritza per les línies senzilles, però alhora de ferma personalitat. Els cavalls, els toros i les vaques són un referent comú en tota la seva producció artística, fruit de les experiències viscudes en la seva terra natal. El material que utilitza més és el bronze, però també treballa la fusta, el vidre i el ferro col•lat. Figures despullades de tot manierisme, formes primitives que ens evoquen l’origen i l’essència de la humanitat.
Assumpció Mateu i el seu entorn són una única idea. Ja que, la seva obra és reflex d’un estat anímic sorgit de l’observació de la natura. Pintura intimista on el paisatge respon a un estat espiritual d’anàlisi subjectiu.
Fa ús de la tècnica mixta, barrejant fotografia amb pintura i paper. Les seves textures matèriques de pigments naturals, acrílics i pols de marbre atorguen al seu treball una aurèola de misteri i de bellesa sublim.
Estableix una clara correspondència entre la poesia i la pintura per mitjà d’un constant diàleg de traços, formes i irisacions. Abstracta i alhora realista, de les seves teles flueixen infinitat de rierols de colors, meandres de sensacions d’un precís instant que s’escola.
Amb una vocació clara i precoç com a pintora, Assumpció Mateu (Girona, 1952) va començar a preparar-se a l'estudi de Ramon Sanvicens als 17 anys, i va continuar el seu aprenentatge a l'Escola Superior de Belles Arts Sant Jordi i l'Escola Elisava, ambdues a Barcelona. Des del 1988 dedica la seva vida professional en exclusiva a la seva pintura i als textos que en broten, com la tesi doctoral Percepció: color i pensament, i els nombrosos poemes que ens ajuden a comprendre la seva obra.
Espai VolArt: del 27 de novembre de 2008 al 7 de febrer de 2009.
Convidats: Manel Puig (col·leccionista), Ramón Mayo (col·leccionista), Ferran Benazet (col·leccionista), Eudald Camps (crític d'art del Diari de Girona), Eliseu Trenc (professor d'art de la Universitat de Reims, França, i historiador de l'art), Vicenç Altaió (escriptor, crític d'art i director de KRTU, Cultura, Recerca, Tecnologia Universals), Laura Soriano (Galeria Trama, Barcelona), Eduard Carbonell (catedràtic d'Història de l'Art, Universitat de Girona), Rosa Pous (exgalerista i marxant d'art), Glòria Bosch (directora dels Espais d'Art de la Fundació Vila Casas), Arcadi Calzada (patró de la Fundació Vila Casas) i Antonio Vila Casas (president de la Fundació Vila Casas).
Iniciat en la pintura de manera autodidacta, Julià Mateu es trasllada a Barcelona l’any 1960 i cinc anys més tard fa la seva primera exposició. Com palimpsests de sensacions i vivències, conglomera les experiències dels viatges continus a l’estranger, el contacte amb la natura i l’empremta del surrealisme dalinià que -sense defugir l’anhel metafísic- li serveix per a teixir un nou llenguatge abstracte i cromàtic gestat des de l’automatisme més pur. Dedicat al gravat, la seva producció també resta vinculada a la literatura i les arts gràfiques: sèries litogràfiques acompanyades de textos de Lluís Racionero.
Instruït a l’Escola Massana de Barcelona, l’any 1983 es trasllada a Suècia per a complementar la seva formació al Konst Art Forum de Malmö, on coneixerà l’escultor Asmud Arles, que influirà decisivament en la seva trajectòria artística. La concepció volumètrica de les escultures de Rafael Mayo dóna pas a una obra que es pot admirar des de múltiples vessants i interpretacions polifacètiques, des de la metàfora del material que conté la forma final i fins a la reflexió de la deshumanització de l’art o bé l’al•legoria del domini que exerceixen les estructures socials sobre l’individu. Preferentment treballa el bronze, i per mitjà d’una habilitat tècnica excepcional aconsegueix unes composicions repletes d’harmonia que copsen i sedueixen l’espectador.
Format en dibuix i pintura a càrrec de Tàrrega-Viladoms, Manuel Mayoral mostra un gran interès per la pintura au plein air. Els ambients, les atmosferes i els espais que l’artista plasma en els seus paisatges posseeixen una lleugeresa que els fa eteris i subtils i que a voltes desvetllen una gran expressivitat. La llum clara que imprimeixen les seves obres –exposades en diverses galeries estatals i estrangeres-, així com el tractament personal del paisatge a través d’una mirada fresca i no convencional, atorguen al seu treball una atmosfera poètica i subtil.
L’art de la tridimensionalitat ben prompte el subsumeix dins d’una abstracció d’arrel constructivista i en el món irracional d’ascendència surrealista. Crític i alhora irònic, es nodreix dels moviments avantguardistes com el dadaisme, tot i que mai abdica del seu llenguatge d’empremta autòctona. L’extraordinari domini de la tècnica del dibuix, el fet de saber harmonitzar monumentalitat i paisatge, la relació indissoluble entre els elements orgànics extrets de la natura i les formes geomètriques, així com la introducció del fragment com a element indispensable de reformulació, ens obren nous camins i perspectives dins d’una inesgotable font d’expressió d’idees i pensaments innovadors.
A través del seu art colpeja la consciència de l’espectador on l’autoria de l’art i la identificació de l’autor resta en entredit. Les seves creacions són reflexions visuals de la vulnerabilitat de l’art i de l’agressivitat subjacent del sistema artístic on tot allò profund resta emmascarat rere la imatge ambigua de l’artista. La seva obra oberta, passatgera, incompleta i de creació efímera és susceptible de infinitud de interpretacions i lectures.
Amb un treball de caràcter oníric i surrealista, Charles Metras estudià disseny gràfic a l’Institut Elisaba de Barcelona. Va treballar a l’editorial Paniker i com a dissenyador gràfic per a empreses franceses i catalanes. També va col·laborar al programa “Formas y Ángulos” de l’emissora Onda 0. Actualment, porta la direcció de la Galeria René Metras.
Des d’uns inicis influïts per les idees dalinianes, del Pop Art i dels còmics s’adhereix, a partir de finals dels anys vuitanta a la disciplina escultòrica del mosaic i l’acumulació. En la seva adolescència va crear un grup barroc psicodèlic amb Wolfgang Arndt. Ha exercit d’il•lustrador, dibuixant de còmic i crític d’art i ha dut a terme muntatges a l’aire lliure i en edificis abandonats de Roma, Manchester, Tiermas, Arija i Brooklyn.
Alquimista, explorador i mutador on les seves creacions ens transporten cap a una nova realitat, més enllà dels somnis, de les il•lusions i de la pura aparença..., paisatges mentals engendrats del deliri rocambolesc, la fantasia més irracional i del pensament més intrínsec.
Mariona Millà, artista polifacètica, beu de la literatura teatral, el circ i la màgia, així com de les fonts pictòriques, per donar vida a les seves creacions plàstiques.
Seduïda des de la infància pel color i l’encís escenogràfics, les seves obres estan plenes de personatges eclèctics i andrògins, rostres de caire primitiu que semblen transportar en el seu si la flama del drama i les passions que comporta el pas per la vida. L’ús del traç, concís i pronunciat, així com el contrast cromàtic i la densitat del material que auguren les ombres, marquen la tenacitat i el caràcter fort d’uns relats tan propers com les narracions i llegendes de la nostra tradició.
Des de 1993, Jo Milne viu i treballa a Barcelona.
Les línies, els cercles, les esferes o els punts són elements constants en els seus treballs, que remeten al món de les matemàtiques, la ciència o la tecnologia. Peces en constant mutació, xarxes que s’estenen a través del llenç i creen un cosmos en què les seqüències i repeticions són les protagonistes.
Les seves obres, que s’exhibeixen tant en col•leccions nacionals com internacionals, manifesten sistemes complexos, estructures aparentment caòtiques en què l’espectador pot endinsar-se per contemplar tot allò que li és intangible.
Realitat múltiple, on el quadre no acaba en si mateix per ser constatació de la vida. Ella mira el carrer, observa la ciutat i n’extreu un discurs propi dels seus elements més simbòlics. No podem parlar, doncs, de paisatgisme pictòric en el sentit estricte, sinó d’exploració de valors, que genera una empatia suggeridora en l’espectador. Investiga la tècnica mixta del ciment amb pigments sobre tela i paper; i com a innovació, hi introdueix l’ús de l’acetat on hi ha una relació íntima amb els processos creatius del cine d’animació, disciplina duta a terme des de fa algunes dècades.
El seu treball es caracteritza per un important component de teatralitat. Es produeix una constant vulneració dels límits entre l’acció i l’espectador, així com de la funció del propi espai de representació que curosament escenificat emana una estètica màgica. Per mitjà de la fotografia i la performance, el públic adquireix el protagonisme d’una obra que qüestiona les normes de comportament social tot involucrant-hi, doncs, el propi espectador sense desvelar la identitat i confidencialitat de cadascun dels individus presents.
Antoni Miralda fa una reflexió sobre les connexions entre la nutrició, la ciència i la cultura popular. Ironia i ambigüitat, gosadia i monumentalisme barroc i kitsch, provocació i lloança al mal gust imperant, devastació d’estereotips, però també immersió en els aspectes més populars i espontanis de la cultura de masses, semblen ser les coordenades per on deambula la seva trajectòria creativa. El seu art enllaça directament amb el conceptualisme i amb noms com John Cage, Nam June Paik –-precursor del videoart–- o el creador dels grans embolcalls, Christo. Artista atret per l’espectacle pastisser i gastronòmic, àdhuc les seves últimes creacions sense menjar, fan referència a objectes relacionats amb el món de l’alimentació.
L’obra de Miró ofereix una de les visions més particulars del corrent surrealista i reflecteix l’interès constant pel subconscient, el món oníric, els records d’infantesa i la terra catalana.
Pintor, escultor, ceramista i gravador que des d’uns assajos detallistes i de concepció gairebé cal•ligràfica impregnats de les innovadores tendències parisenques entra en contacte amb els surrealistes per a derivar cap a un enfocament sintètic i expressiu. Joan Miró generà un llenguatge visual i una iconografia que esdevingueren estendards d’unes composicions poètiques que conjuguen amb subtilitat figura i signes, i que arribaren a la seva màxima simplificació per mitjà del color i de les formes essencials. Una de les aportacions més significatives de l’artista fou la creació de la Fundació Miró, realitzada per Josep Lluís Sert en l’any 1975 i dedicada a difondre les tendències artístiques imperants i a promoure els creadors catalans.
És un dels fotògrafs documentalistes més importants de la generació de la postguerra. A l’edat de disset anys fou premiat amb el I Trofeu Luis Navarro, en el II Saló Nacional de Fotografia Moderna de l’Agrupació Fotogràfica de Catalunya.
Les seves imatges amalgamen l’espai al temps, mostrant la relació home-terra, on l’escalafó humà dimensiona el temps històric dins un espai natural.
Ell és capaç de retratar l’anècdota, situacions iròniques enfocades magistralment, fent gaudir l’espectador d’una història que vessa innocència i espontaneïtat, testimoni imprès de tot allò que defuig del nostre camp visual.
Santu Mofokeng inicia de manera informal la seva carrera com a fotògraf del carrer i ja en la dècada dels vuitanta, decidí dedicar-se plenament a la fotografia de vessant ideològica i documentalista. Atret per l’activitat política del moment dins del context de l’apartheid i fent apologia al lirisme de la representació, plasma paisatges nostàlgics, exòtics o que contenen secrets dels antics habitants de la regió sud-africana. Així mateix, du a terme instantànies de gran cruesa protagonitzades pels supervivents dels camps de concentració d’Alemanya i de Polònia.
L’obra de Santi Moix es caracteritza per l’acumulació i la fragmentació, la sensualitat i un sentit poètic de la forma en un espai horitzontal pla, dens i vital.
Trenca amb la imatge de continuïtat, digressions que avancen i retrocedeixen per a finalment construir esquemàtiques estructures biomorfes. Pintures i escultures que són elements en moviment, com laberints que es ramifiquen fins a l’infinit, provocant una reflexió sobre un món fluctuant arrossegat per la fastuositat i la rapidesa que ens introdueix en un temps diferent, lliure, vital, desbordant i passional.
Pintor, dibuixant i gravador. La seva pintura reflecteix la influència d’antecessors del surrealisme com Brueghel i Goya, caracteritzades per una fantasia tenebrosa que actua en conjunció amb les seves figures, éssers fabulosos i escenificacions paisatgístiques; representacions que són el receptacle d’una imaginació desmesurada però alhora atrapada en si mateixa.
Pintor i escultor, Alejandro Molina és conegut per les seves escultures sobre el món de la tauromàquia amb paper maixé, material que en mans de l’artista presenta uns acabats similars a la pedra. Instruït en filosofia i lletres a la Universidad de Sevilla i en decoració a l’Escola d’Arts Aplicades de la mateixa ciutat, l’any 1978 s’instal•la a Barcelona on freqüenta els ambients underground de l’època. Resulta particularment interessant l’enfocament que dóna a la tauromàquia, temàtica que li serveix per comprendre la història del món mediterrani des dels seus orígens micènics fins a l’actualitat.
Escultor noucentista instruït per l’escola de Francesc d’Assís Galí i l’escultor olotí Josep Clarà.
L’any 1917 abandonà la seva producció escultòrica d’essència classicista, per a dirigir l’empresa familiar de perfumeria Myrurgia. Al marge de desenvolupar una important tasca en l’àmbit teòric i docent, de la qual destaca la promoció de l’Escola Superior dels Bells Oficis de la Mancomunitat de Catalunya, on fou professor d’escultura, també va formar part del grup modernista tardà Guayaba i secretari del Cercle artístic de Sant Lluc.
Des de fa més de quinze anys viu i treballa a París. La seva obra mostra la influència de la darrera avantguarda francesa (Supports-surfaces, BMPT), en el sentit de la importància que atorga al procés analític o sistematitzat.
Miquel Mont no es proposa res més que representar la pintura: el color, el gest, la plenitud, la trama … en definitiva, elements d’una plasticitat conceptual en què les formes són conceqüència d’un procés sistemàtic d’apropament a la materialitat pictòrica.
En els anys vuitanta va iniciar-se en el camp de la fotografia de manera autodidacta. És per mitjà de les seves imatges que ofereix a l’espectador la possibilitat de descobrir la vida quotidiana i més íntima de l’ésser humà amb escenes de fantasia eròtica. Analitza el pas del temps i la memòria com a reflex de l’ànima. Alhora, retrata els “no-llocs” fora d’un espai i d’un temps, entre una realitat i un onirisme. En definitiva, uns espais estranys i fantasmagòrics on el silenci i el misticisme enterboleixen les formes físiques i on la nostra memòria es perd en un espai espiritual.
Les obres pictòriques d’Esperança Monteys requereixen grans espais i centren l’atenció en parcel•les d’un tot, en fragments subjectius d’una realitat embolcallada d’una atmosfera gràcil. L’artista fa us de tonalitats suaus i ritmes moderats per tal de cercar la bellesa en el volum i els matisos eteris. Per mitjà d’un traç vigorós canalitza la força d’un sentiment contingut i recòndit en un intent de copsar l’instant més bucòlic, efímer i alhora perenne.
Escultor que es caracteritza pel domini del modelat petri i del marbre, que hereta de la tradició familiar. Aconsegueix reproduir objectes de la quotidianitat amb precisió i exactitud en els quals les textures i els colors s’aconsegueixen a força d’utilitzar diferents tipus de materials i tècniques de precisió acurada. Hi predominen les capses i les bosses que imiten el cartró i que semblen receptacles extrets d’una realitat amb vida pròpia. Joan Mora tria curosament tot tipus d’objectes que descontextualitza i els transporta cap als inquietants llindars de la nostra percepció.
Pintor realista que retrata amb gran destresa i pulcritud urbs en procés de transformació, entorns industrials deteriorats, decadència en estat pur i estremidors paisatges perifèrics. Fa ús d’una depurada tècnica a l’oli sobre fusta que dóna a les seves representacions un aspecte envellit i mat.
Pintor i fotògraf que ha treballat per a diversos mitjans de premsa.
La realitat social i política dels anys setanta fou decisiva a l’hora de decantar-se cap a la fotografia i en concret el fotoperiodisme, com a eina de denúncia dels desequilibris socials, tot i que mai va deixar de banda la pintura. L’any 1964 va produir una sèrie de papers fotogràfics “pintats” amb revelador i altres productes, tanmateix no és fins l’any 1996 quan homogeneïtza pintura i fotografia, entrellaçant ambdues disciplines sota el mateix acte creatiu.
Pintor, escultor i dibuixant d’arrelada tradició postimpressionista dins dels màxims exponents coloristes del moment: Mir, Amat, Sanvisens..., que per mitjà d’una pinzellada fàcil, espontània i refinada, retrata sovint marines o paisatges de Catalunya, Balears, París i diversos països d’Europa i els EUA.
Juntament amb aquestes escenografies i panoràmiques de considerable magnitud, va conrear temes d’interior, escenes de cafè i estudis de figura, temàtiques en les quals exercitava les seves facultats cal•ligràfiques i una destresa enginyosa pel dibuix. Des de l’any 1982, comença a experimentar el volum del ferro, aconseguint resultats vitals i originals que vaticinen un apropament potencial cap a aquesta disciplina tridimensional.
Pintor i dibuixant. Germà del pintor Josep Moscardó, les seves composicions posseeixen un major sentit compositiu i colors més agressius. Representa temàtiques d’interiors, figures dins d’espais domèstics, natures mortes i temes de taller. En el transcurs de les últimes darreres dècades matisa els colors per mitjà d’una mescla de pigments primaris i complementaris, deforma els contorns i fusiona amb gracilitat color i sentiment sota una clara influència de Pierre Bonnard i dels pintors nabís com a forma subjectiva d’expressar les emocions i reflex del seu món interior.
Val a dir que les seves pintures a l’oli adquireixen un aspecte d’aquarel•la per mitjà d’unes tonalitats intenses i d’uns traços diluïts que emfatitzen l’arrelament i la corrosió dels cossos. L’estil aquós de la pinzellada no és fortuït, sinó que respon a una clara voluntat d’accentuar l’efimeritat matèrica. Sota una clara consciència ecològica, l’artista copsa espais naturals preservats o sotmesos al desenvolupament espontani de l’home (brossa o residus) així com la disposició d’unes natures mortes que soscaven en la realitat exterior, quotidiana i casual. Emplaçat a peu de carrer, immortalitza unes perspectives que trasllueixen naturalitat i que s’orquestren entorn d’uns objectes que esdevenen l’epicentre paisatgístic en al•lusió a un temps emancipat de la representació. En definitiva, unes composicions que estableixen un diàleg retòric entre la mutació escènica i l’experimentació artística.
Tot i que els seus inicis estan relacionats amb la pintura, Antonio Muntadas és considerat un dels primers artistes conceptuals de l’Estat espanyol i un dels més destacats en els primers passos de l’art multimèdia a escala internacional.
Les seves obres s’enfoquen cap a l’àmbit social mostrant especial interès en els mitjans de comunicació i la cultura de masses, i com aquests es relacionen amb l’art tot utilitzant tecnologies audiovisuals com els vídeos, les fotografies i Internet. Muntadas concep les seves instal•lacions com a artefactes que poden ser activats de diferents maneres segons el context i el moment presents, així l’obra no finalitza com a procés gràcies a l’espectador que en permet la continuïtat.
La seva dilatada trajectòria artística ha estat premiada en múltiples ocasions, entre les quals destaca el Premi Nacional de les Arts Plàstiques de l’any 2005.
Tot i haver conreat amb èxit diverses disciplines artístiques com l’escultura, l’assemblatge o el collage, les aportacions que li han valgut el reconeixement internacional es troben vinculades al món tèxtil. Fa ús de les múltiples vessants dels teixits com a suport i element constructiu, des d’una concepció volumètrica on les ondulacions del macramé, la geometrització i el cromatisme entrellacen o fusionen organicisme amb artificiositat.
Inspirada en els paisatges urbans, la fotografia d’Emilio Muñoz Blanco busca aquells indrets silenciosos i solitaris que captats per la càmera es transformen, tot i que inerts, en camps visuals plens de dramatisme, escenaris que revelen a l’espectador aquella faceta invisible de la nostra història més propera.
Les teles de Takahiro Murakami conjuguen sobrietat formal i una extraordinària complexitat tècnica. De la conjunció d’oli i cera, el pintor japonès, a través d’unes formes geomètriques i arquetípiques, evoca el record d’arquitectures imaginàries, sota una estètica a mig camí entre l’informalisme i l’abstracció que dóna com a resultat unes obres originals de regust contemporani.
L’any 1955 fundà juntament amb Marc Aleu, Modest Cuixart, Josep M. Guinovart, Antoni Tàpies i Joan Josep Tharrats el grup d’art Taüll. Durant quatre anys participà a la V Biennal de Sao Paulo, en representació d’Espanya. La seva dilatada trajectòria es caracteritza per un intent de plasmar en la pintura allò que veu el seu ull. No és tant l’intent de traslladar les coses de la realitat a la pintura, sinó inspirar-se en la mateixa realitat per assajar de convertir-la en pintura. De fet, la seva obra no busca una raó objectiva, tanmateix reflecteix a través de l’esclat del color la inquietud, l’afecte i l’angoixa que li produeix el món que l’envolta. L’any 1991 ingressà com a acadèmic a la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi
