La col·lecció és l’espai de confluència on es fon la mirada plural del col·leccionista, Antoni Vila Casas, amb l’art contemporani, un mapa de desplaçaments i decisions per a acollir unes obres determinades que abracen diferents ideologies o llenguatges creatius. Per aquesta raó, el discurs visual dels espais de la Fundació Vila Casas —Can Framis, Palau Solterra i Can Mario— no segueix un criteri cronològic o estilístic, sinó un itinerari obert de relacions on conviuen les diferents propostes. Des dels anys seixanta fins al moment actual, amb alguns referents anteriors, es mostren diversos camins de la creació pictòrica i escultòrica a Catalunya. Només la fotografia té un marc de referència internacional.
Cristóbal Hara
Madrid, 1946
Del blanc i negre al color; de l’escena quotidiana a l’instant fugisser; de la composició equilibrada a l’evasió d’unes pautes reglades. Cristóbal Hara recorre a un extens ventall de possibilitats fotogràfiques. Des de l’any 1985 se centra en el color i s’emancipa d’un treball amb connotacions periodístiques per tal d’enfocar el seu visor en la imatge més pura i en les entranyes més profundes del seu llenguatge multicultural. Obres tenyides d’immediatesa que desvetllen autèntiques emocions encotillades en un no-estil i sota una clara intenció de transmetre noves sensacions i evocacions estrepitoses.
Fotògraf d’origen britànic que amalgama harmònicament imatge documental i poesia. Copsa el seu entorn natural gironí més immediat que contraresta i fusiona amb les frívoles i perennes estructures industrials. Per mitjà d’un joc de llum, ombres i color que atorga a les seves imatges un magisme auster i fantasmagòric sap infondre-les d’un caràcter escenogràfic i melancòlic.
Les seves fotografies i vídeos neden en la identitat i la confusió del gènere masculí i femení . La pròpia artista s’autoretrata de forma irònica en múltiples postures en recerca de l’artificiositat i permutant la seva imatge per mitjà de la ficció i la representació.
Obres enigmàtiques i ambigúes, plenes d’éssers andrògins que desdoblen els mites culturals i les simulacions publicitàries.
A través de la memòria, Maria Helguera estableix un pont de diàleg entre la seva Argentina natal, d’on s’exilia l’any 1976, i la seva rearticulació plantejada des de Catalunya.
Sota una factura vigorosa i matèrica acompanyada d’una gamma cromàtica vinculada als seus orígens, Maria Helguera es despulla d’allò après per arribar a l’estat més pur de l’ésser. D’aquesta manera els seus treballs presenten un món on conviuen personatges i elements compositius propis de l’imaginari argentí, amb evidents influències de l’art contemporani català d’artistes com ara Hernández Pijoan o Ràfols Casamada.
Nascuda a Buenos Aires (1943), María Helguera viu i treballa a Barcelona des de 1976. Des de fa 20 anys es dedica a la formació a l’Escola d’Art i Disseny EINA, on és professora de tècniques sobre paper, composició i laboratori de color i dibuix. Ha estat curadora de nombroses exposicions i impulsora del projecte Passatges, un curs de recerca artística interdisciplinària.
Espai VolArt: del 3 de maig al 23 de juny de 2007.
Convidats: Xavier Visa (col·leccionista), Ernest Ventós (col·leccionista), Joan-Artur Roura (col·leccionista), Marisa Díez de la Fuente (curadora. Ex directora de la Galería Ciento, Barcelona), Jordi Aligué (artista. Director artístic de «Vallgrassa», centre experimental de les arts, Parc Nacional de Garraf), Jaume Vidal Oliveras (curador de l’exposició. Historiador i crític d’art), Francesc Miralles (historiador i crític d’art), Conxita Oliver (crítica d’art), Glòria Bosch (directora dels Espais d’Art de la Fundació Vila Casas), Arcadi Calzada (patró de la Fundació Vila Casas) i Antoni Vila Casas (president de la Fundació Vila Casas).
Continuador de l’Estrambotisme, moviment artístic impulsat per Joan Fuster l’any 1974 i arrelat a l’Empordà, Quim Hereu condueix, des de 2011, el projecte STRAM-PRIVATA, que aglutina diverses disciplines amb la voluntat de portar el coneixement d’aquest corrent arreu.
Les seves obres destaquen pel gran format i per l’ús fantasiós dels temes escollits basats en l’aire llegendari de la cultura mediterrània, tot transformant la realitat i donant sentit a la composició sense abandonar la minuciositat i perfecció en un traç influenciat pels grans mestres del renaixement, el romanticisme i el surrealisme.
Va estudiar Belles Arts i després de dedicar-se professionalment al disseny de gènere esportiu es decanta definitivament per la pintura.
Els seus olis destaquen per la seva lluminositat i per la presència d’infants o de gent fent tasques pròpiament camperoles.
Escenes naturals com a receptacle de la memòria, la cultura i la tradició.
Pintor i gravador d’elevada influència informalista i expressionista. Ell, sempre refutà l’adjudicada etiqueta de pintor abstracte per considerar que la seva creació parteix de la realitat, ja que “haig de tocar de peus a terra per fer el que intento fer”.
L’any 1972 inicia un nou camí cap a la síntesi retornant a l’essència dels elements pròpiament pictòrics de formes simples, monocromàtiques i traços nets. Les seves composicions d’ espais buits i colors neutres esdevenen el paisatge de formes geomètriques que a través d’un llenguatge senzill són contenidors de vigoroses expressions.
Amb línies esgrafiades i estries incisives sobre la matèria, va més enllà del quadre com a finestra on la seva obra és una radiografia de l’essència dels objectes i la natura.
L’obra d’aquest polifacètic artista gira entorn del tractament d’imatges a través de la tècnica del fotomuntatge, que beu directament de John Heartfield.
El treball d’Hernando González, anomenat per alguns com l’últim dadaista, s’engendra a partir d’allò personal imaginari, on el temps, el color, l’ecologia, la tecnologia o els éssers antropomorfs són els protagonistes principals. Creacions que, extretes del corrent dadaista, del pop art i del món del còmic, ens conviden a reflexionar entorn del consum d’imatges de la nostra societat.
S’inicia dins del camp de l’art fent ús del llapis, que li permet realitzar dibuixos de traç ràpid i pròxim al realisme figuratiu. En els anys vuitanta s’endinsa en la foscor i la tenebra, hàbitat de totèmics ocells que no deixen indiferent a tot aquell que els contempla. Fa ús de pigments ennegrits, colors terrossos i de matèries que l’evoquen en l’abstracció amb l’ús del vernís, el ferro i el carbolundum. Les seves pintures són com la pròpia vida, on el bé i el mal, la vida i la mort, la feminitat i la masculinitat cerquen l’equilibri i l’harmonia absoluta dins del caos universal.
Des d’una trajectòria marcada per la influència del simbolisme abstracte deriva cap a un corrent més figuratiu. Els referents a la pintura clàssica del Renaixement, la constant recerca de l’equilibri compositiu i l’elevat contingut simbòlic de les seves teles esdevenen el fil conductor del seu procés creatiu. A través de l’ésser humà, l’artista cerca la perfecció i l’harmonia del seu món interior.
Present i passat es fonen en una dimensió temporal, on el color i la geometria s’evidencia en uns rostres portadors d’una història, d’uns desitjos i d’unes emocions, doncs, home i natura esdevenen una amalgama indivisible.
Treballador constant i tenaç, persona curiosa i molt culta, Ramon Herreros (Barcelona, 1947) és un gran lector, interessat per temes que van des de la història de l'art, la història del pensament o de les religions, de la ciència, la filosofia, el cinema, la música, el misticisme... De l'avidesa per llaurar l'arbre de la saviesa, recollim el fruit de la seva pintura, una obra que s'exposa regularment a les prinicipals galeries d'art del nostre país des de fa més de dues dècades.
Espai VolArt: del 27 d'abril al 23 de juny de 2006.
Convidats: Jaume Tomàs (col·leccionista. President de la Fundació NEXIA), José Martínez Rovira (col·leccionista i empresari), Carmen Godia (col·leccionista. Vicepresidenta d'Abertis), Juan Bufill (crític d’art de La Vanguardia. Poeta i fotògraf), Elena POsa (gestora cultural), Jaume Vidal Oliveres (historiador i crític d’art), Emili Álvarez (director de la Galeria dels Àngels, Barcelona), Josep Canals (director de Canals-Galeria d'Art, Sant Cugat del Vallès), Joan-Anton Benach (director d'Àmbit Galeria d'Art, Barcelona), Antonio Sagnier (patró de la Fundació Vila Casas), Glòria Bosch (directora d’Art dels Espais de la Fundació Vila Casas) i Antoni Vila Casas (president de la Fundació Vila Casas).
La necessitat d’una retrobada amb la realitat quotidiana dins la pintura contemporània és l’eix vertebrador del seu treball. Pintor, escultor i il•lustrador, nascut dins d’una família d’artistes, es llicencià en Belles Arts per la Universitat de Barcelona i és membre del Cercle Artístic de Sant Lluc.
Les seves teles matèriques i minucioses ens mostren fragments de la vida quotidiana: una bústia, una cantonada o un grup de gent; però també objectes: eines, motors i enginys que atrauen l’atenció del pintor. L’objectiu de Hfernandez és recrear la realitat des d’una òptica particular, al mateix temps que incorpora o elimina elements sota un anhel que posa de manifest les infinites possibilitats estètiques d’una existència ordinària i periòdica. Servint-se d’una tècnica pulcra i actual en sintonia amb el ready-made duchampià, utilitza, transforma o suprimeix objectes per tal de fer germinar formes noves de representació.
Pintor de figures humanes, dones, paisatges o natures mortes, que per mitjà d’un cromatisme riquíssim i ple de personalitat ens projecta cap a un món interior oníric, suggeridor d’intimitats transcorregudes en habitacles o patis i on planeja un instant copsat d’encanteri. Ha estat guardonat amb diferents premis, distincions i com a millor crític entre els més prestigiosos comentaristes d’art.
Llicenciat en belles arts per la Universitat de Barcelona, és un dels artistes novells amb major projecció internacional actualment amb presència en exposicions i col·leccions de ciutats com Nova York, Barcelona, Berlín o Los Angeles.
La seva pintura és el reflex d’una modernitat convulsa i canviant a la vegada que se’ns presenta com una finestra cap a una nova visió de la realitat, més alliberada i amb noves perspectives. L’ús de cromatismes intensos i vibrants plasmats sobre la superfície amb un traç elèctric, vital però precís i estudiat alhora, fan que la mateixa pintura cobri un aspecte vital, quasi com si l’artista hagués provocat un trauma en la matèria per tal de començar un diàleg amb ella, fent girar en 360º el concepte històric d’abstracció pictòrica i descobrint en aquest corrent un nou llenguatge en què la intenció es recrear la faç i la personalitat del color.
Inicià la seva carrera com a fotògraf-reporter realitzant diversos viatges arreu del món. Durant la dècada dels seixanta viu un dels moments més intensos de la seva trajectòria professional en col•laborar amb les revistes més importants del moment com ara Vogue, Elle, Stern i Magnum. Ha conreat, la fotografia documental, de moda, d’animals, els retrats, els paisatges i les urbs, però, no és fins l’any 1989 que comença a investigar dins del camp de la fotografia digital. Les seves imatges impregnades d’una tradició humanista i populista deixen de banda el monumentalisme i l’heroïcitat.
Javier Huecas va estudiar Belles Arts a tres ciutats: Sevilla, Barcelona i Almeria.
Les primeres creacions se circumscriuen en el corrent pictòric de l’escola de París. Amb el temps va incorporant elements simbòlics com el guerrer, la ciutat des de diferents perspectives o la muralla com a metàfora del límit de la vida i del coneixement. També fa un ús del tractament seriat dels colors rogenc, negre o verdós. Les escultures combinen el fang tosc amb l’aquarel•la per tal d’infondre vida a la imatge humana. Per mitjà d’acabats terrosos i oxidats, exhibeix les angoixes d’uns individus que per regla general són fràgils i dèbils.
