La col·lecció és l’espai de confluència on es fon la mirada plural del col·leccionista, Antoni Vila Casas, amb l’art contemporani, un mapa de desplaçaments i decisions per a acollir unes obres determinades que abracen diferents ideologies o llenguatges creatius. Per aquesta raó, el discurs visual dels espais de la Fundació Vila Casas —Can Framis, Palau Solterra i Can Mario— no segueix un criteri cronològic o estilístic, sinó un itinerari obert de relacions on conviuen les diferents propostes. Des dels anys seixanta fins al moment actual, amb alguns referents anteriors, es mostren diversos camins de la creació pictòrica i escultòrica a Catalunya. Només la fotografia té un marc de referència internacional.
Francesc Abad
Terrassa, Barcelona, 1944
S’endinsa dins del món de l’art a través de la pintura, i arriba a la màxima simplificació de les formes, colors i grafismes dins del corrent anomenat minimalista. Artista multidisciplinari que preocupat per la fragilitat de la memòria tradueix el pensament en imatges que revifen i vivifiquen l’oblit. Cadascuna de les seves peces dóna corpus al llenguatge tot harmonitzant art i pensament en una voluntat utòpica de transformar la realitat.
El seu treball del Camp de la Bota fou guardonat l’any 2004 amb el Premi Ciutat de Barcelona d’ Arts Plàstiques.
Pertany a una generació d’artistes catalans (juntament amb Pep Agut o Mabel Palacin) que els anys noranta recuperaren les estètiques conceptuals, reflexions sobre el procés creador i la condició política de l’art. La seva obra integra la quotidianitat dins la gestació artística, el transcurs del temps i les seves petjades, així com la relació de l’home amb el seu món contemporani. Ell es qüestiona les fronteres entre espai físic-imaginat-representat; esllanguida línia que separa realitat-ficció, presència-absència, materialitat-volatilitat…
Pintor autodidacte i empíric que es nodreix d’un conjunt d’heterogènies perspectives artístiques. Deixeble de Pere Pruna, s’especialitza en la tècnica del mural i del gravat. A mitjans dels anys quaranta, evoluciona cap a una tendència impressionista, que més derivarà en explosius colors de pinzellades vigoroses. En els darrers anys de la seva trajectòria, el seu estil més propi desemboca en un tractament preferentment matèric, informalista i expressionista, sense descuidar la figuració.
Artista polifacètic: escultor, dibuixant, pintor, magnífic ceramista i dissenyador de joies. Va cursar estudis a l’Escola de Ceràmica local i començà la seva carrera artística amb l’elaboració de murals fets en ceràmica i plafons per a la decoració de façanes. Com a escultor estilitza els volums i pauta ritmes el·líptics d’impecable manipulació matèrica. Figures femenines d’inspiració surrealista, síntesi formal, per tal de transmutar la realitat en recerca d’una poesia plàstica.
El treball escultòric de Pep Admetlla l’hem d’entendre en relació amb una arquitectura efímera que es nodreix dels elements compositius que incorpora l’artista i que, al final del procés creatiu, es transformen en escultures transitables. Obres atemporals que esdevenen espais d’interacció, on es posen en joc allò que l’artista anomena disseccions, com són la memòria, la intuïció, la sensibilitat, l’experiència... L’obra està totalment integrada a l’espai. L’any 2001 fou seleccionat pels Premis FAD d’arquitectura en l’apartat d’Espais Efímers amb el projecte escultures transitables.
Iniciat en el món de la fotografia als anys cinquanta, Xavier Agramont mostrà des de sempre un interès especial pels aspectes quotidians de la societat. L’any 1962 obrí un estudi fotogràfic i dedicà el seu temps lliure a enregistrar la gent, les places, les platges i altres espais públics de la ciutat comtal, de l’Empordà i del territori italià. La prolífica producció del fotògraf barceloní, focalitzada en el vessant més popular i humà, és un testimoni ineludible del procés de canvi succeït al llarg de la segona meitat del segle XX. L’obra d’aquest fotògraf pràcticament desconegut s’exposà per primer cop l’any 2008 arran d’una mostra a l’espai Can Mario.
Pintor, dibuixant i gravador emmarcat dins l’abstracció geomètrica, d’estructures lineals mínimes, jocs de cromatismes i relacions de proporció, moviment, ritme i harmonia. Articula un llenguatge sobri i coherent pròxim al neoplasticisme de Mondrian i a l’hermenèutica de Paul Klee.
Paral•lelament a la seva afició a la pintura, comença a desenvolupar altres modalitats artístiques com l’escultura i el disseny de mobiliari, tot i que recentment s’ha iniciat en la construcció d’escenaris teatrals. Treballa especialment el ferro forjat gravat a l’àcid i intervé en diversos projectes escultòrics i decoratius. Les creacions abstractes són el resultat de fusionar geometria i contorsions curvilínies, que com a autèntics trencaclosques amb entrants i sortints, puzles tridimensionals i sopes de lletres són l’hàbitat d’estructures, grafismes i ideogrames que conviuen amb eurítmia.
Influït per l’obra de Julio González, Brancusi i els constructivistes russos, la seva trajectòria ve marcada per la congruència i la ductilitat.
Llenguatge pur i geomètric, desproveït d’una atribució minimalista per la seva exquisida forma d’interpretar la simetria com mesura espacial; la noció de passatge configura nous espais transitables conformant situacions erràtiques que s’endinsen en la natura.
L’any 1986, és instal•lada la seva primera escultura monumental Julia a la Via Júlia de Barcelona com a homenatge a la població emigrant.
La seva trajectòria pictòrica ha recorregut diferents etapes: naïf, expressionista, cubista i realista.
Per mitjà de l’espàtula adopta formes cúbiques, sintetitzades arquitectures i figures disgregades. Dóna gran protagonisme a la llum, fent ús dels tons blancs, grisos, blaus i negres que combina amb la tècnica a l’oli, a l’aiguada o al guaix, i les ceres. Construccions estètiques que atorguen una sàvia atmosfera de neoromanticisme recolzada per una temàtica preferentment femenina, tot i que també ens mostra la vida de les platges, el paisatge urbà, natures mortes i espais interiors d’escenaris de dansa, ballet, òpera i jazz.
Pintura personal i intimista. Les seves creacions són el punt de partença des d’on projectar l’expressió d’un sentiment. A través de la síntesi i de l’economia dels mitjans cerca que l’espectador s’apropi, miri i deixi volar la imaginació. Temps de silenci, temps de mirar, on cada traç, cada gest, evoca un sentit de fragilitat, nítida lectura de formes simples i dolços colors. Si bé el seu treball va immiscir-se en un període de certa abstracció, avui, la seva obra es mou entre l’estil conceptual i el minimalisme plàstic.
A la dècada dels vuitanta funda un espai alternatiu per a art contemporani, el Grup Tal Taca (1980-1983). Cinc anys més tard trasllada la seva residència a Colònia (RFA) fins que l’any 1991 és convidat a París, com a artista resident per la Fondation Cartier.
Partint de la seva formació pictoricofotogràfica centra el seu interès en els límits de la representació, el paper de l’artista i el lloc de l’art. A partir de la concepció d’un procés de treball complex i personal, mitjançant la utilització de tècniques, mitjans i conceptes, sotmet a estudi idees i teories relacionades amb la representació, el llenguatge i l’arquitectura.
Des de l’any 1977 centra el seu treball amb el fotoperiodisme i la fotografia arquitectònica i cultural de la vida urbana occidental i de grans ciutats africanes com Lagos, El Cairo, Kinshasa i Johannesburg.
Ha exposat en galeries de Berlín i Barcelona, Tokio i l’Habana, així com també fou cofundador del Centre Cultural “Umzansi” a Clermont Township, Sud Àfrica.
Albert Porta. De 1968 a 2001 ZUSH;actualmente EVRU
Barcelona, 1946
Albert Porta, Zush i en l’actualitat Evru, és un dels artistes més avantguardistes del panorama nacional. L’obra d’aquest pintor, escultor, artista digital, científic i metafísic ens descobreix una subjectiva iconografia, nodrida del surrealisme europeu i de l’estètica ciborg més actual. Ens transporta a un dels universos creatius més obsessius i neurastènics dins de l’art contemporani i esdevé pioner en l’aplicació de noves tecnologies dins la creació plàstica: obres generades per ordinador, fotografies digitals de gran format i programes informàtics de caràcter interactiu que estimulen la creativitat de l’espectador amb l’opció d’irrompre el seu intel·lecte.
Les escultures de Nei Albertí Gascons reflecteixen la voluntat de perpetuar i perllongar la forma en l’espai. Atorga corporeïtat a la trajectòria marcada pel rastre de tot allò que es mou i que no necessita ser vist. La seva obra es caracteritza per la senzillesa lineal i les el•lipses obertes que tracen un remolí de camins vers la immensitat de l’infinit.
Traça una línia invisible entre la poesia visual i la projecció conceptual, proposant a l’espectador una relació inèdita, sorprenent i metafòrica amb el món. Hibridesa disciplinària, on el discurs d’Alcaraz sorgit de la tradició clàssica plàstica medita sobre el volum, el llenguatge i el temps a través de l’ús de certs materials com ara l’aigua, el vidre, el mirall, el pigment, el llibre o la pedra. Artista transgressor on el joc de mirades confrontades, les tensions matèriques i les perforacions ens permeten entreveure espais ocults i màgics que transcendeixen l’exclusivitat òptica.
Tot i haver-se iniciat dins la disciplina pictòrica, expressa els seus sentiments i emocions a través de la tridimensionalitat. Obres que parteixen de l’abstracció i que es transformen en volums contundents de ritmes pausats des d’on germinen formes femenines.
Fent ús dels materials que ens proporcions la terra: terracota, fusta o el bronze fusiona art i natura.
Les seves creacions són fruit de la reflexió sobre la transitorietat de la memòria, estímuls dels records. Pintures sensibles que elaborades per mitjà de la superposició-extirpació dels colors ocres, blaus, blancs i vermells ens evoquen les pintures murals pompeianes. Dibuixos de ceràmiques gregues, flors de lliri, peixos, sanefes, lletres gregues, estrelles, cargols i mapes, símbols que connecten amb l’antiguitat, allà on comença el món, la vida.
Iconografia recuperada del passat, fragments d’espai, temps i realitat que emmarca dins d’un context contemporani; imatges cargolades que evidencien l’evolució cíclica de la història on es reprèn el misteri de la creació.
Artista de tensions matèriques que ha sabut assimilar el patrimoni d’Harp, Bracunsi o Moore. La seva temàtica de gran simbolisme prové d’atorgar a la matèria una densitat metafísica que transcendeixi la dimensió física de l’objecte. Escultor de línies pures que redescobreix les formes primitives en recerca de la geometria essencial i com a retorn a les fonts de la representació descoberta o revelada. Modifica la matèria emergint el somni latent, deixa al descobert l’ànima de les pedres, dels metalls i de les fustes.
Lluís Bassat va dir, una vegada, de Manel Àlvarez (Sant Feliu de Codines, Barcelona, 1945) que és un artista que «lluita amb els materials i guanya; lluita amb les formes i tira endavant; lluita amb les textures i les domina»... I es que aquest lluitador, nascut el mateix dia que Hiroshima va quedar arrassada, és un obrer de l’art, les «construccions» del qual es poden veure en espais públics de mig món i del que ara, a l’Espai VolART, es presenta la seva obra més bella en petit format.
Espai VolArt: del 8 de setembre al 19 de novembre de 2005.
Convidats: Eugenio Mora (col·leccionista), Miquel Alsius (col·leccionista), Marta Uriach (col·leccionista i interiorista), Mònica Terribas (periodista i professora titular de la UPF), Aleix Mataró (crític d’art del diari ABC), Olga Spiegel (periodista de La Vanguardia i historiadora de l’art), Ignacio de Lassaletta (galerista, Galería Ignacio de Lassaletta, Barcelona), Artur Ramon (galerista, Artur Ramon Arte Contemporáneo, Barcelona), Llucià Homs (galerista, Galeria Llucià Homs, Barcelona), Antoni Vila Casas (president de la Fundació Vila Casas), Glòria Bosch (directora d’Art dels Espais de la Fundació Vila Casas), Lluís Badia (patró de la Fundació Vila Casas).
Fotògraf i artista multimèdia de timbrat caràcter conceptual que investiga diferents espais urbans i arquitectures on l’atzar és detonant de constants transformacions. El seu univers plàstic és objecte de les múltiples perspectives i confrontacions dels conceptes: col·lectiu humà, ciutat, viatge, memòria, absència i jocs lumínics. Ha realitzat instal·lacions on la llum i les i paraules escrites amb neons actuen com a gest pictòric en façanes d’edificis tan emblemàtics com són l’ambaixada espanyola a Berlín (1992), l’antiga torre de control de l’aeroport de Munic (2000) i l’ ambaixada suïssa a Berlín (2001).
Els inicis de la seva trajectòria artística se centren en el camp de la pintura que progressivament compaginarà amb l’escultura.
Utilitza conceptes de doble significat, elements aparentment oposats que provoquen reflexions des de l’absència: racionalitat i simetria d’estructures geomètriques contenidores de conceptes indeterminats i infinits que es concreten en espais buits com són el forat o l’escala. Metàfora de la vida que connecta la part visible amb l’etèria mancança teixida sobre el buit. La seva obra esdevé poètica, on s’enllaça la idea barroca d’eternitat amb l’exactitud minimalista del cub, en recerca de l’aspecte sensible de les coses.
D’ençà que descobrí la fotografia el 2007, Maria Alzamora ha convertit la càmera en aliada a l’hora de captar moments de la quotidianitat. D’aquesta manera la seva fotografia s’obre pas entre mirades espontànies que, fugisseres o penetrants, aporten a l’espectador l’essència d’un instant. Així mateix, gaudeix amb el joc dels espais on la figura humana queda representada per objectes i ambients que revelen, com un relat obert, part de la història d’una presència que a simple vista no podem veure.
Composicions que s’alimenten dels corrents postcubista i surrealista i on la superposició d’elements incorpora l’efecte de moviment. Fa ús de l’acrílic sobre paper o tela i investiga la tècnica del collage en fusta de format muralista. Temes torbadors i d’altres que emanen placidesa, tractats amb vigorosa volumetria i sota un refinat joc lumínic. En els seus quadres hi cohabiten figuració amb abstracció, geometria amb orgànic, i policromia que contraresta amb l’immens fons ocre o gris.
Artista multidisciplinari que treballa en el camp de les arts plàstiques i les arts escèniques.
Durant la dècada dels setanta s’interessa per l’art experimental i conceptual i porta a terme diverses accions. A finals dels setanta inicia una sèrie de viatges al nord d’Àfrica, Mèxic i els Estats Units que marcaran profundament el seu treball i que el duran a desenvolupar una obra molt expressiva amb una gran càrrega simbòlica com són els rituals, la màgia o la religió.
Entre la seva variada i àmplia producció cal destacar les escenografies i readaptacions teatrals i la direcció de pel•lícules com ara Viaje a la Luna, de Federico Garcia Lorca, l’any 1987.
Les llargues estades al Marroc o a Mallorca i els darrers constants viatges a Àsia han deixat empremta en l’obra d’aquest polifacètic artista. Pintor, gravador, escultor i continuador de la tècnica ancestral del raku caracteritzat per un refinat llenguatge jeroglífic, de línies i formes senzilles que troben la seva font d’inspiració en els utensilis quotidians o en la pròpia natura com ara els núvols, les flors... Doncs, el seu art heterogeni, i alhora abstracte, és objecte de múltiples interpretacions. Ha gaudit d’una àmplia trajectòria tan a nivell nacional com internacional.
Pintor que no és partícip del concepte estètic del pintoresc sinó del paisatgisme romàntic i enigmàtic. Restaurador vocacional, utilitza teles de teixits desgastats i fustes antigues com a suport artístic. Joc de reverberacions lumíniques, d’ombres modulades i de clarobscurs que sota una mirada nòrdica tenyeixen de meditació i melancolia les seves creacions. Fascinat per la foscor nocturna, els seus quadres resten atrapats per una negror de subtils incursions esblanqueïdes.
Destacada ceramista escultòrica que en els últims anys ha apostat per peces radicals, transgressores i amb un fort caràcter expressionista. Experimenta amb l’ús de la tècnica de la terra i el foc, mantenint un irrefutable vincle amb la ceràmica asturiana contemporània. La seva obra ens evoca al diàleg, a la meditació, a la intuïció atzarosa dels seus sentiments i passions més recòndites sobre la vida, la sexualitat i la mort. Connotacions simbòliques seduïdes per la seva simplicitat i primitivisme on la terra parla per ella mateixa.
La personalitat de Juan de Andrés se’ns anuncia en petites i essencials modificacions dins l’art madí, com a grup constituït per artistes plàstics argentins i uruguaians, l’any 1946 a la ciutat de Buenos Aires. El seu treball recorre a fragments d’obres ja elaborades, al recurs matèric, i així aconseguir un serè equilibri en les seves composicions que donen expressió al seu evocador magnetisme visual. Artesà que incorpora disparitat d’elements fins a aconseguir en una simple curvatura o en el buidament una inestabilitat delicada, que trenca amb la verticalitat o horitzontalitat de nombroses composicions. En gran mesura, pintures i escultures estan connectades a cert període de Nelson Ramos.
L’esfera, el buit, el moviment i el cosmos concentren forces enèrgiques i vitals que, atrapades dins d’una estructura pètria, lluiten per sortir-ne i ser alliberades.
Les seves estructures geomètriques i coral•lines, amb esferes o ovals presoners en el ventricle de la massa, donen vida i moviment a la matèria de la mateixa manera que trasllueixen consistència i rotunditat matèrica.
El seu art és una constant reflexió sobre les relacions existents entre la llum i l’espai, el ple i el buit i el color i la transparència. Si bé els muntatges de Margarita Andreu recreen una dimensió arquitectònica i tridimensional, la incorporació de la fotografia en el seu treball s’ha d’entendre com una continuïtat de la concepció i construcció de la poètica del buit sorgida de la idea d’ambigüitat, fugacitat i parcialitat.
El poble de la Margarita Andreu (Cercs, 1953) és a sota terra. Afectat per la construcció d’un embassament, aquest municipi proper a Berga, al nord de la província de Barcelona, va traslladar les seves pedres fa una dècada, i potser avui sigui la metàfora autobiogràfica més bella d’aquesta «sensació d’inestabilitat, desconcert i fragilitat sota els peus» que Andreu ens transmet en les seves instal·lacions.
Artista incombustible i versàtil, ha participat en un centenar d’exposicions col·lectives i individuals que, des de la dècada dels vuitanta, l’han dut de Barcelona, Girona o Pamplona a Finlàndia, Japó o Brasil.
Espai VolArt: del 5 de maig al 25 de juny de 2005.
Convidats: Santiago Mercader (col·leccionista, conseller delegat de Layetana Inmobiliaria), Piru Cantarell (col·leccionista, directora de Christie’s a Barcelona), Mario Rotllant (col·leccionista, fundador i president de la Fundación Foto Colectania), Jaume Vidal (redactor en cap de Cultura d’El Punt), Catalina Serra (periodista de la secció de Cultura d’El País), Pilar Parcerisas (crítica d’art i comissària d’exposicions), Antonio de Barnola (director de la Galeria Antonio de Barnola, Barcelona), Àngels de la Mota (directora de la Galeria Estrany de la Mota, Barcelona), Chiara Bertola (comissària d’art contemporani, responsable de la Fundació Querini Stampalia, Venècia), Antoni Vila Casas (president de la Fundació Vila Casas), Glòria Bosch (directora dels Espais d’Art de la Fundació Vila Casas), Arcadi Calzada (patró de la Fundació Vila Casas).
Tot i llicenciar-se en Medicina i Cirurgia l’any 1963, al cap de pocs anys començà paral•lelament la seva activitat artística com a escultor, utilitzant principalment pedra, bronze, fusta i argila. A principis de la dècada dels setanta incorpora un material nou directament associat a la seva professió: les benes d’escaiola, cosa que atorga a les obres una presència de parcialitat i imperfecció. En el seu treball hi predominen l’ús del color blanc i la figura humana, així com la idea de grup en escultura pública, com és el cas del Monument als castellers (Tarragona, 1999), que té 222 figures humanes. La seva producció és força realista i se l’ha pogut associar amb l’obra de l’escultor americà George Segal.
Pintor i dibuixant d’obres de caire vitalista. Des d’unes formes despullades de colors càlids, l’artista ha emigrat cap a una expressió harmoniosa que reanima i reinterpreta la poètica de les sensacions, fent ús d’un llenguatge propi, personal i atemporal, més enllà de les modes estètiques imperants.
Considerat un dels artistes consagrats del panorama artístic català, l’any 1976 crea l’Assemblea democràtica d’ Artistes de Girona, que reivindicava, a través d’accions, la llibertat creativa. Dos anys més tard, funda juntament amb Faixó, Gispert i Corominas la revista Art-Actitud.
Influït per les “segones avantguardes”, ben aviat es va submergir dins un univers obscur i cal•ligràfic, signe personal de la seva identitat creativa.
Les seves obres trenquen amb el concepte de perspectiva i representació renaixentista per crear noves dimensions a través del joc de llums i ombres.
Enric Ansesa (Sant Daniel, Girona, 1945) ens adverteix que la funció de l’art és necessària com a instrument indispensable per assumir i comprendre aquest món canviant. Des de fa gairebé cinquanta anys, quan va pintar les primeres cal•ligrafies abstractes, aprofunditza sobre el negre, el millor aliat per ordenar un món en lluita contínua amb el color. Ansesa és un dels pintors més interessants de la plàstica catalana.
Espai VolArt: del 30 d’abril al 27 de juny de 2009.
Convidats: Jordi Raventós (col•leccionista), Ramon Tàssies (col•leccionista), Jordi Vidal (Fundació Espai), Mery Cuesta (crítica d’art i comissària independent), Arnau Puig (filòsof i crític d’art), Francesc Miralles (historiador de l’art i crític), Víctor Cortina (director d’Ego Gallery), Alberto Moré (director de Galería, Presenta...), Rocío San Claudio (directora de Raíña Lupa Galería Ediciones), Glòria Bosch (directora dels Espais d’Art de la Fundació Vila Casas), Arcadi Calzada (patró de la Fundació Vila Casas) i Antonio Vila Casas (president de la Fundació Vila Casas).
Pintor, gravador i escultor que des d’una atmosfera chagalliana s’embarca en complexes simfonies tonals wagnerianes de regust expressionista, vertiginoses escenes que narren episodis èpics de l’aventura humana i espais informals de cromatisme líric.
Al llarg dels anys les originàries composicions d’atmosferes romàntiques evolucionen envers una síntesi d’abstracció matèrica, com a oda a la humitat i als seus desvirtuats valors morals i espirituals.
Ha treballat com a dissenyadora gràfica, tot i que darrerament s’ha especialitzat en fotografia, que barreja amb altres tècniques artístiques com el retoc digital, les il•lustracions o les pinzellades de pintura -aquarel•la o temperes-.
Les seves creacions, translúcides i ingènues, troben la seva font d’inspiració en la gent del carrer i en les seves pròpies vivències.
Llicenciats tots dos en Belles Arts per la Universitat de Barcelona, coneixedors de la tècnica del dibuix i de l’art de la pintura, en l’obra de Carmen Anzano (Barcelona) es percep una celebració dels materials –pintures, teles, fustes, cordes i fils– interelacionats per a expressar-se ja sigui en un bastidor o en el buit. En el cas de Martín Carral (Meruelo, Cantàbria, 1959), aquesta celebració correspon a les formes i en com dimensionar l’espai amb arquitectures inventades i geometries tridimensionals. Les seves trajectòries s’han consolidat individualment, amb reconeixement i exposicions regulars des de la dècada dels vuitanta, i ara han volgut que les seves obres convisquin a l’Espai Volart.
Els seus inicis artístics se centren en el món de la il·lustració, del disseny gràfic i del còmic. Pintures elaborades a partir de substàncies naturals, assemblages d’objectes reciclats que esdevenen formes zoomorfes que reflecteixen la particular visió de l’artista del món de la natura.
Textures poc convencionals, colors i formes sorprenents on retrata un bestiari fantàstic que repta la imaginació de qualsevol científic o biòleg. El seu treball troba les seves fonts en els corrents surrealistes com ara les estructures mòbils de Calder o les escultures cinètiques de Tinguely.
Escultora catalana que comparteix l’interès dels nord-americans Donald Judd o Carl André per la repetició rítmica de simples formes geomètriques. Peces abstractes de caràcter asimètric i orgànic on hi ha un contundent afany de projecció simbòlica. La seva obra és contenidora d’un íntim discurs humanístic carregat de sensualitat i misteri. Conjunt de contraposicions entre la matèria i les línies en tensió, el buit i el ple, les formes cúbiques i les ondulades, que són reflex ideològic de les contradictòries misèries humanes: immobilisme i vitalitat, opressió i llibertat.
És un dels escultors catalans de la Modernitat i pertany a la tercera generació de la postguerra.
Escultures en forma de peix o de silueta de dona formen part del seu univers creatiu, amb formes elementals i senzilles que naveguen entre la dialèctica del món geomètric i l’organicisme.
Autor de la coneguda obra Porta dels Països Catalans en la zona fronterera de Salses. L’any 2007 va ingressar com a cavaller en l’Ordre de les Arts i Lletres per la seva aportació a la cultura i l’art francès.
Durant els anys setanta, Manel Armengol s’inicia en el món de la fotografia i del fotoperiodisme. L’any 1977 se li concedí el Premi a la millor Fotografia de Premsa per les imatges sobre les manifestacions de Barcelona de 1976, que foren publicades a tot el món per mostrar un dels moments més representatius de la transició política a Espanya. A partir de 1980 i en el transcurs dels set anys posteriors, va dedicar-se quasi exclusivament a la fotografia arquitectònica i ambiental del Modernisme català. Ha portat a terme exposicions temàtiques d’elements de la natura com són el foc, aigua, terra o fusta.
Prestigiós artista multidisciplinari que durant més d’una dècada junt amb Rafael Bartolozzi realitzà projectes artístics que marcaren la història de l’art contemporani espanyol. Les seves primeres pintures es troben emmarcades dins de l’informalisme que abandonà l’any 1961 seduït pel naturalisme de Caravaggio. A mig camí entre el món surrealista i l’estètica del Pop Art la reiterada presència de la figura humana fa una al•lusió irònica a les torbacions, inseguretats i angoixes de l’home actual.
Artigas començà la seva formació com a comptable, tasca que arribà a dur a terme durant un curt període de temps. Poc després començà la seva formació artística a la Llotja i a l’acadèmia de Francesc d’Assís Galí, on conegué, entre d’altres, Miró. La seva fita era convertir-se en pintor, però durant l’Exposició d’Art Francès a Barcelona l’any 1917 va decidir canviar el rumb tot inclinant-se cap a la ceràmica.
La seva revolucionària obra va marcar un abans i un després en el tractament de la ceràmica. Centrat en els aspectes senzills i naturals, Artigas buscava en la matèria i el torn la puresa de la línia, el color i l’estructura. Va alliberar la ceràmica de tot artifici i decoració supèrflua, fent fluir cap a l’exterior tots els sentits que s’extreuen de la matèria primera, el fang. Aquests aspectes, molt vinculats també a la tradició oriental ―concretament la japonesa― els va dur a terme tant en els seus treballs individuals com en les col·laboracions que va fer amb nombrosos artistes que, com ell, també cercaven la naturalitat en el tractament de l’obra final.
Remarcable és, però, la col·laboració amb Miró al llarg de la seva vida, reconeguda arreu. Es poden trobar diversos dels seus treballs escultòrics i murals en les grans capitals del món, fins i tot el 1937 el MET de Nova York en va adquirir un dels gerros i es va convertir en la primera ceràmica contemporània comprada per un museu.
Pintor, dibuixant i gravador, emmarcat en les tendències avantguardistes nord-americanes que en els anys seixanta vingueren a substituir la tradicional dependència dels esdeveniments parisencs i europeus. La seva obra inicial recull l’impacte del “Pop” americà adaptant els seus clàssics mites i elements iconogràfics a un llenguatge càustic, de rerefons irònic i burlesc. En els últims anys el seu treball mostra un personal debat entre la intuïció i la raó, l’escepticisme i la passió, la reflexió i la immediatesa, i el rigor lineal i la sensualitat cromàtica. L’any 1965 rebé una menció d’honor en la III Biennal de Saragossa, el premi de l’ajuntament de Terrassa de l’any 1967 i el de la “Ciutat de l’Hospitalet” en l’any 1968.
Pintor, dibujante y grabador, entusiasmado en sus inicios por las tendencias vanguardistas norteamericanas de la década de los sesenta, Francesc Artigau (Barcelona, 1940) supo recoger el impacto estético de ese pop americano para transformarlo y evolucionar con un lenguaje propio. Formado en la Escola Superior de Belles Arts de Sant Jordi, en Barcelona, donde tuvo como profesor a Rafael Santos Torroella, entre otros, su trabajo es un debate personal entre la refl exión y la inmediatez, el rigor del dibujo y la sensualidad cromática. Su obra está presente en numerosas colecciones públicas y privadas, entre las que se encuentran el MACBA, el MNAC y el Reina Sofía.
Escultora de paraules, que minuciosament descosides dels seus relats originals embasten nous significats conceptuals, verbals i plàstics; és a través d’aquesta no-escriptura, que reescriu llibres manipulats en recerca d’un lirisme artístic. La trajectòria de Mar Arza comprèn un debat al voltant de les paraules i la seva dimensió sensible i matèrica, tria a l’atzar pàgines de llibres, dissecciona meticulosament textos i frases o emfatitza mots que prenen forma escultòrica.
Originals composicions caracteritzades per un ric cromatisme i on la simplicitat formal de figures humanes és objecte d’una irònica reflexió.
La seva pintura ha derivat cap al minimalisme i la sintetització del discurs. Poesia del color, dels plans, en què les simples imatges de figures geomètriques són vectors d’un missatge directe i sincer.
Pilar Aymerich es va formar entre Barcelona, Londres i París. Especialitzada en el fotoreportatge i el retrat, Aymerich va començar la carrera en diverses publicacions com Triunfo, Destino, Cambio 16, El País i Fotogramas, entre d’altres, i també va col·laborar en llibres dedicats a dones catalanes com Mercè Rodoreda o Montserrat Roig.
Els seus primers treballs van sorgir paral·lelament amb la transició i els esdeveniments que dibuixarien el camí cap a la democràcia, dels quals captà el moment més àlgid. De la mateixa manera, la mirada de Pilar penetra d’una manera natural però rigorosa a l’hora de realitzar retrats, tant a la gent del carrer en una protesta com a aquelles personalitats de la cultura del moment que posen per a ella.
El treball de Pilar Aymerich es converteix, tant en l’escena i l’acció d’un moment crític com en la placidesa de l’entorn que emmarca un retrat, en un document d’aquella ciutadania que sortia al carrer reclamant els drets negats durant els 40 anys de franquisme tot fent evident la determinació d’una societat civil per a recuperar la llibertat i avançar a través d’una implicació col·lectiva.
Ha ocupat diversos càrrecs al Col·legi de Periodistes i el 2005 va ser reconeguda amb la Creu de Sant Jordi.
