La col·lecció

Ha treballat com a dissenyadora gràfica, tot i que darrerament s’ha especialitzat en fotografia, que barreja amb altres tècniques artístiques com el retoc digital, les il•lustracions o les pinzellades de pintura -aquarel·la o temperes-. Les seves creacions, translúcides i ingènues, troben la seva font d’inspiració en la gent del carrer i en les seves pròpies vivències.

Els seus inicis artístics se centren en el món de la il·lustració, del disseny gràfic i del còmic. Pintures elaborades a partir de substàncies naturals, assemblatges d’objectes reciclats que esdevenen formes zoomorfes que reflecteixen la particular visió de l’artista del món de la natura. Textures poc convencionals, colors i formes sorprenents on retrata un bestiari fantàstic que repta la imaginació de qualsevol científic o biòleg. El seu treball troba les seves fonts en els corrents surrealistes com ara les estructures mòbils d'Alexander Calder o les escultures cinètiques de Jean Tinguely.

A partir de la fotografia documental, Samuel Aranda ha retratat per a mitjans com The New York Times, Le Monde o National Geographic realitats polítiques i socials d'arreu del món. Centrat sobretot en l’Orient Mitjà i l’Àfrica, ha fet visible temes com la pandèmia de l’Ebola, les revolucions àrabs, la crisi dels refugiats o el conflicte entre Israel i Palestina. A Espanya també ha retratat sense embuts l’impacte social de la crisi econòmica amb imatges que van generar un gran debat, així com el moviment independentista català i els diversos episodis polítics que ha generat. Sempre alerta als efectes que aquests fets causen en les persones, les seves fotografies mostren amb
extrema precisió situacions límit on el fotògraf esdevé testimoni del millor i del pitjor de l’ésser humà

Un dels artistes informalistes més importants del nostre país i que més profundament en va investigar les capacitats lingüístiques. Les seves obres es caracteritzen pel mestratge en el treball matèric i el collage, pel gust per la textura i els acabats tàctils i per l’experimentació constant en les tècniques. Dintre de l’informalisme tria l’opció de l’exaltació de la humilitat i la pobresa. A partir de 1961 l’angoixa vital de l’autor es fa palesa a través de la incorporació d’elements que remeten a la realitat com objectes malmesos i deteriorats pel pas del temps i l’ús.

Escultora catalana que comparteix l’interès dels nord-americans Donald Judd o Carl André per la repetició rítmica de simples formes geomètriques. Peces abstractes de caràcter asimètric i orgànic on hi ha un contundent afany de projecció simbòlica. La seva obra és contenidora d’un íntim discurs humanístic carregat de sensualitat i misteri. Conjunt de contraposicions entre la matèria i les línies en tensió, el buit i el ple, les formes cúbiques i les ondulades, que són reflex ideològic de les contradictòries misèries humanes: immobilisme i vitalitat, opressió i llibertat.

És un dels escultors catalans de la Modernitat i pertany a la tercera generació de la postguerra. Escultures en forma de peix o de silueta de dona formen part del seu univers creatiu, amb formes elementals i senzilles que naveguen entre la dialèctica del món geomètric i l’organicisme. Autor de la coneguda obra Porta dels Països Catalans en la zona fronterera de Salses. L’any 2007 va ingressar com a cavaller en l’Ordre de les Arts i Lletres per la seva aportació a la cultura i l’art francès.

Durant els anys setanta, Manel Armengol s’inicia en el món de la fotografia i del fotoperiodisme. L’any 1977 se li concedí el Premi a la millor Fotografia de Premsa per les imatges sobre les manifestacions de Barcelona de 1976, que foren publicades a tot el món per mostrar un dels moments més representatius de la transició política a Espanya. A partir de 1980 i en el transcurs dels set anys posteriors, va dedicar-se quasi exclusivament a la fotografia arquitectònica i ambiental del Modernisme català. Ha portat a terme exposicions temàtiques d’elements de la natura com són el foc, aigua, terra o fusta.

La seva trajectòria es va iniciar amb una obra a cavall entre l’impressionisme i el fauvisme, on l’eix central era l’expressivitat cromàtica. Poc després, gràcies al domini dels colors primaris i el tractament de la llum, va evolucionar cap a un constructivisme que progressivament desfigurava uns personatges en moviment. Aquesta descomposició de la figura humana no l’abandonarà ni quan la seva obra inicia un camí vers l’abstracció empès per l’experimentació de la taca i el gest. No va ser fins la segona meitat dels anys vuitanta –i fins la seva prematura mort– que la seva obra va abandonar tota referència figurativa i es va endinsar en l’informalisme, amb la utilització de nous materials com la sorra, els objectes reciclats o el metacrilat, tot transgredint els límits del llenç.