Llicenciada en belles arts per la Universitat de Girona, Lídia Masllorens compagina carrera artística amb la docència de dibuix. Centrada en l’ús de grans superfícies de paper que semblen embolcallar l’estança, la seva pintura té una intenció clarament comunicativa, com si es tractés de grans murals vindicatius, amb l’objectiu de traduir emocions de manera immediata. Aquesta necessitat de fugacitat l’ha portada a substituir els pinzells per les mans, transportadores directes de les torbacions instal•lades al seu interior i que es plasmen sobre el paper de manera pura i lliure de maquillatges i postures artificials, rostres de dimensions colossals que l’obliguen a la vegada a crear una dansa que es dispersa en l’aire i queda plasmada en l’acte pictòric.
La seva obra es caracteritza per les línies senzilles, però alhora de ferma personalitat. Els cavalls, els toros i les vaques són un referent comú en tota la seva producció artística, fruit de les experiències viscudes en la seva terra natal. El material que utilitza més és el bronze, però també treballa la fusta, el vidre i el ferro col·lat. Figures despullades de tot manierisme, formes primitives que ens evoquen l’origen i l’essència de la humanitat.
Estudià a l’Escola Massana de Barcelona i fou fundador del Taller Experimental d’Arts Plàstiques, i més endavant, juntament amb Elena Carbonell, Ramon Guillem-Balmes i Manel Civit, del grup Usquam. La seva producció artística combina els elements escultòrics tradicionals, com la fusta o el ferro, amb aquells més efímers com l’aigua o la sorra, per tal de crear una escultura gairebé incorpòria, amb una forta càrrega simbòlica sobre l’ombra que aquesta projecta, element clau de la seva producció i que mitològicament relacionem amb conceptes com el misteri, la fascinació, la foscor, el temor de la qual és subjecte. Projectades, cremades, emulsionades, doblegades... Investiga la forma tradicional d’aquesta disciplina i combina recursos estilístics, com a Perfils crítics, on inverteix el concepte de retrat. La seva obra esdevé, doncs, suggeriment i joc, amb efectes sensorials que fan reflexionar sobre els límits de la matèria i la seva forma.
Assumpció Mateu i el seu entorn són una única idea. Ja que, la seva obra és reflex d’un estat anímic sorgit de l’observació de la natura. Pintura intimista on el paisatge respon a un estat espiritual d’anàlisi subjectiu. Fa ús de la tècnica mixta, barrejant fotografia amb pintura i paper. Les seves textures matèriques de pigments naturals, acrílics i pols de marbre atorguen al seu treball una aurèola de misteri i de bellesa sublim. Estableix una clara correspondència entre la poesia i la pintura per mitjà d’un constant diàleg de traços, formes i irisacions. Abstracta i alhora realista, de les seves teles flueixen infinitat de rierols de colors, meandres de sensacions d’un precís instant que s’escola.
Iniciat en la pintura de manera autodidacta, Julià Mateu es trasllada a Barcelona l’any 1960 i cinc anys més tard fa la seva primera exposició. Com palimpsests de sensacions i vivències, conglomera les experiències dels viatges continus a l’estranger, el contacte amb la natura i l’empremta del surrealisme dalinià que -sense defugir l’anhel metafísic- li serveix per a teixir un nou llenguatge abstracte i cromàtic gestat des de l’automatisme més pur. Dedicat al gravat, la seva producció també resta vinculada a la literatura i les arts gràfiques: sèries litogràfiques acompanyades de textos de Lluís Racionero.
Instruït a l’Escola Massana de Barcelona, l’any 1983 es trasllada a Suècia per a complementar la seva formació al Konst Art Forum de Malmö, on coneixerà l’escultor Asmud Arles, que influirà decisivament en la seva trajectòria artística. La concepció volumètrica de les escultures de Rafael Mayo dóna pas a una obra que es pot admirar des de múltiples vessants i interpretacions polifacètiques, des de la metàfora del material que conté la forma final i fins a la reflexió de la deshumanització de l’art o bé l’al•legoria del domini que exerceixen les estructures socials sobre l’individu. Preferentment treballa el bronze, i per mitjà d’una habilitat tècnica excepcional aconsegueix unes composicions repletes d’harmonia que copsen i sedueixen l’espectador.
Format en dibuix i pintura a càrrec de Tàrrega-Viladoms, Manuel Mayoral mostra un gran interès per la pintura au plein air. Els ambients, les atmosferes i els espais que l’artista plasma en els seus paisatges posseeixen una lleugeresa que els fa eteris i subtils i que a voltes desvetllen una gran expressivitat. La llum clara que imprimeixen les seves obres –exposades en diverses galeries estatals i estrangeres-, així com el tractament personal del paisatge a través d’una mirada fresca i no convencional, atorguen al seu treball una atmosfera poètica i subtil.
Uneix-te al nostre 
