Escultor autodidacte que treballa principalment la fusta i que, per mitjà d’una tècnica admirable, aconsegueix resultats d’una gran originalitat i perfecció. Entenent l’art com una recerca constant i estètica en què s’experimenta amb la plasticitat de la matèria orgànica, atorga elasticitat i ductilitat a unes peces a mig camí entre la figuració i l’abstracció. La voluntat per a construir formes que contenen o ocupen l’espai és present en gran part dels seus treballs.
D’origen olotí, després de l’etapa formativa Josep Clarà s'estableix a París, on pren com a referent Auguste Rodin i la seva obra escultòrica beu del simbolisme per tractar les emocions humanes a través del volum. Després, la influència de Maillol el fa evolucionar cap a propostes d’arrel clàssica i mediterrània vinculades al Noucentisme. Els referents grecollatins i la síntesi formal i de depuració de volums s’encaminen vers una idealització dels cossos i dels rostres durant la dècada de 1930, moment en què retorna a Catalunya. A la seva terra natal, Clarà emprèn projectes per a l’espai públic i culmina amb unes obres monumentals una carrera basada en la recerca de la bellesa.
Pintor autodidacte de retrats, escenes taurines i visions urbanes carregades d’expressionisme, colors enèrgics i denses textures que poblen les seves primeres representacions fins als inicis dels vuitanta. Amb posterioritat, els colors s’atenuen dins d’unes composicions que exploren el traç ràpid, cal·ligràfic i el puntillisme o dripping. A inicis dels anys noranta la seva trajectòria fa un gir cap al corrent abstracte, amb imatges difuminades que fan al·lusió a la literatura novel·lística.
Pintor representant del corrent constructivista dins l’art català. La composició, el ritme, el moviment, l’estructura formal i l’organització espacial, són les constants reflexives d’un minuciós treball que no reconeix la improvisació. Tanmateix, els colors s’ordenen en plans essencials de llum i ombra, subtils gradacions de blancs, negres i grisos que provoquen una singular sensació d’espai en la dimensió cristal·lina i abstracta de les proporcions geomètriques, creant la il·lusió d’una tercera dimensió. L’any 1976 li fou concedit el primer premi del Concurs Internacional de Dibuix Joan Miró.
Abismes rogencs que succeïts en riquíssimes estratificacions de tonalitats eclipsades es permuten en aigualides refraccions i fantasmagòriques boirasses..., paisatges de l’ànima que habiten dins d’un món d’estructures simètriques per tal de projectar-se en una assumpció d’introspecció personal. Evocació, insinuació, atemporalitat, somni que rememora l’estil místic d’Odilon Redon o al més estil abstracte de Gustave Moreau, pinzellades etèries de dolç misteri on l’observador s’endinsa en un llarg viatge a través de l’espai i el temps.
Artista polifacètic, que ha sintetitzat la figuració amb l’abstracció, els efectes del trompe-l’oeil amb la força de la matèria, la incorporació de l’objecte amb el traç gestual i les fonts de la tradició amb les inquietuds de les avantguardes. El seu exili a París i la seva amistat amb Pablo Picasso el capbussà en el món del collage i de l’assemblagisme. Investigà amb tot tipus de textures i materials dominant les tècniques de gravació, la litografia, l’aiguafort, el coure i els seus diversos procediments calcogràfics. Guardonat amb la Medalla d’Or del Círculo de Bellas Artes de Madrid (1984); la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya pel seu art innovador; i el premi de la UNESCO dins la disciplina del grafisme.
Lúa Coderch és una artista formada com a escultora a l’Escola Massana i llicenciada en Belles Arts i màster en Producció i Recerca Artística per la Universitat de Barcelona. Entre les nombroses beques i premis amb els quals ha estat distingida destaquen la beca del CoNCA (2011) per a la recerca i la creació en els àmbits artístics i del pensament, la beca de la Fundación BBVA a la Creación de Videoarte (2015) i el primer Premi ARCO Antoni Vila Casas (2025). Les seves obres utilitzen les pràctiques narratives i les pràctiques objectuals en vídeos, instal·lacions i performances que configura com a dispositius de recerca. Amb una mirada política i filosòfica interroga el seu entorn. Ha participat en diverses exposicions col·lectives i individuals com ara les de La Capella el 2011 i la Fundació Joan Miró el 2014, ambdues a Barcelona; a l’Art Institute de Viena el 2017; al Museo Universitario de Arte Contemporáneo de Mèxic el 2020; i les més recents, Exhausta y exuberante, celebrada a The Ryder, a Madrid, i Sumari Astral de la Fundació Joan Brossa de Barcelona, ambdues el 2025. L'any 2026 exposa al Museu Can Framis de la Fundació Vila Casas com a artista guanyadora del Premi ARCO Antoni Vila Casas 2025.
Copyright de la imatge de l'artista: Vanessa Moreno.
La seva obra es fonamenta en la interpretació d’elements del paisatge i d’objectes litúrgics. Aficionat a recol·lectar versatilitat d’objectes del seu entorn que manipula amb ironia, fa partícip a l’espectador d’un ventall d’estímuls. Per mitjà d’un llenguatge figuratiu descontextualitza els objectes per tal de mostrar-nos una realitat facetada i quasi desconeguda, dins d’un context trucat, irreal i fins i tot surrealista.
Pintor de sensacions que emergeixen del xoc entre el plaer i el dolor, la plenitud i l’austeritat. A través de les línies horitzontals ens mostra la pell d’alguna part del cos humà. Plecs que són testimonis del pas del temps, resum de vivències i signe identificatiu de la nostra existència. Sobre un fons suau, s’hi superposen veladures, fregat o esquitxos i, per mitjà del grafit traça ombres de formes simples i sinuoses. Tot recobert amb parafina que atorga al conjunt un ambient destenyit i difuminat. Josep M. Codina dóna a la realitat quotidiana una visió innovadora en focalitzar la seva mirada en tot allò que no ha estat objecte de la nostra atenció.
Uneix-te al nostre 
