El treball d’Agustí Centelles, figura clau del fotoperiodisme espanyol, constitueix un testimoni ineludible d’un dels episodis que han marcat la memòria històrica i visual d’Espanya fins als nostres dies: el de la Guerra Civil. Els enquadraments, els punts de vista i la profunditat de les seves fotografies, obtingudes amb la càmera Leica, atrapen el temps tot transpirant modernitat. Obres poètiques de força èpica i intensitat dramàtica que, lluny de caure en l’anecdotisme, mostren una realitat despullada de gran potencial discursiu. Vetat al fotoperiodisme pel règim franquista, en tornar de l’exili l’any 1944 es dedicà a la fotografia publicitària. Dos anys abans de morir, va obtenir el Premi Nacional de Fotografia.
IMATGES: España. Ministerio de Educación, Cultura y Deporte. Centro Documental de la Memoria Histórica. Archivo Agustí Centelles i Ossó.
Artista multidiciplinari que conjuga l’escultura, la fotografia i el dibuix per tal de crear espais enigmàtics de tensions torbadores. Pensaments que troben en la fotografia el receptacle daurat de les seves llums, en els dibuixos els traços dels seus perfils i en l’escultura la mutació d’una identitat que construïda sobre si mateixa alhora s’esquinça. Viatges introspectius cap a un món de dualitats, trajectes entre la distància dels oposats, apologia de la circumspecció i escolament del sentit del temps. Obres deconstruïdes per tal de projectar, en el mateix procés de reconstrucció, multiplicitat de significats que possibiliten la interacció amb el públic.
Dins la generació del moviment conceptual, de caràcter essencialment social i polític, Jordi Cerdà -des de la pintura, els objectes, el cinema experimental o la fotoperformance- interroga la correspondència entre la realitat i la seva representació. Sota un acurat procés de fragmentació i deconstrucció ens indueix a la reflexió sobre l’art i el seu llenguatge inherent. Les imatges retòriques, el desdoblament, la reproducció, l’autenticitat o la projecció dels contrastos són components que condicionen la lectura i, alhora, perllonguen els límits conceptuals i cronològics de la memòria artística fins a la contemporaneïtat. En un procediment d’apropiació d’imatges que conviuen entre elles i l’associació confrontada i dispar, atorga a l’obra d’art una nova lectura objectiva que annexiona pensament i subconscient.
En l’obra de Ramon Cerezo el buit és el responsable d’engendrar la perspectiva tridimensional. Formes geomètriques que sota una aparença de càlcul i precisió expressen un món que va més enllà de l’intel·lecte. Línies i corbes infinites que entrellaçades i vessades en l’espai estableixen un diàleg entre matèria i perforació; peces obertes que abracen el vaccui i la seva eternitat. En les seves ultimes creacions abstractes fa ús de nous materials com ara la fusta i la incorporació expressiva del color.
Pintor que desenvolupa un diàleg entre el gest lineal i l’escriptura de signes i cal•ligrafies. Acció i ritme que emergeixen de l’elementalitat de línies verticals i horitzontals com a recerca del camí paral•lel que la pintura traça sobre la tela. Els seus pictogrames són com grans xarxes on l’espectador percep un cert ordre inquietant i que necessita de la seva mirada per tal de percebre l’ordre elemental de les coses. Ha estat guardonat amb nombrosos i prestigiosos premis de pintura i dibuix, com el primer premi de pintura de la Biennal de Tarragona de l’ any 1987.
Elements de la quotidianitat com ara el mobiliari urbà: fanals, cadires, escales... als quals no els manca detall (motllures, paper dibuixat, esquerdes i rugositats), han estat la base de les seves pintures; aïlla les ombres, enigmes entre la presència i l’absència formal, que adquireixen vida pròpia i des d’on l’espectador projecta la seva imaginació. Influït per Antoni Tàpies i el moviment informalista, així com també pel fotorealisme americà i el Pop Art, fa visible allò invisible per a descobrir-nos el sediment poètic de tots aquells objectes més modestos i banals. D’ençà la dècada dels vuitanta va viure i treballar entre Barcelona i Nova York, on tenia el seu estudi.
Escultor autodidacte que treballa principalment la fusta i que, per mitjà d’una tècnica admirable, aconsegueix resultats d’una gran originalitat i perfecció. Entenent l’art com una recerca constant i estètica en què s’experimenta amb la plasticitat de la matèria orgànica, atorga elasticitat i ductilitat a unes peces a mig camí entre la figuració i l’abstracció. La voluntat per a construir formes que contenen o ocupen l’espai és present en gran part dels seus treballs.
D’origen olotí, després de l’etapa formativa Josep Clarà s'estableix a París, on pren com a referent Auguste Rodin i la seva obra escultòrica beu del simbolisme per tractar les emocions humanes a través del volum. Després, la influència de Maillol el fa evolucionar cap a propostes d’arrel clàssica i mediterrània vinculades al Noucentisme. Els referents grecollatins i la síntesi formal i de depuració de volums s’encaminen vers una idealització dels cossos i dels rostres durant la dècada de 1930, moment en què retorna a Catalunya. A la seva terra natal, Clarà emprèn projectes per a l’espai públic i culmina amb unes obres monumentals una carrera basada en la recerca de la bellesa.
Uneix-te al nostre 
