La col·lecció

Ramon Casas fou un dels artistes més destacats del modernisme català. Excel·lent pintor, dibuixant i cartellista, va sentir molt aviat una forta pulsió per la pintura i pels moviments culturals que s’estaven duent a terme a la Barcelona del moment. Amb només 11 anys ja començà a estudiar art amb Vicens Cots i més endavant, en el seu primer viatge a París, l’acollí el cèlebre pintor Carolus Duran. També fou cofundador de Pèl & Ploma i Forma, revistes artístiques i literàries i finançà, juntament amb Pere Romeu, Santiago Rusiñol i Miquel Utrillo, Els Quatre Gats, bistrot de caire parisenc que es convertí en punt de trobada dels artistes i intel·lectuals de l’època. Pel que fa la seva obra, tant a l’hora de captar escenes quotidianes o successos, així com en els cartells i els retrats al carbó, el traç inconfusible de Ramon Casas, influenciat pel japonisme i els impressionistes francesos, traspassà els límits de l’academicisme imperant per a atorgar als cossos moviments cadenciosos i naturals que conjugats amb una composició sobre el pla lliure d’adorns i obstacles visuals, captà la bellesa essencial dels seus personatges, ja en la mirada, els somriures, la caiguda dels cabells o simplement en la posició d’una mà sorgida d’una línia atzarosa.

Mestre de primària. Fotògraf autodidacte. Recentment ha realitzat diverses exposicions –La Ruta de l'Art a Castelló d'Empúries (Girona)– i ha estat seleccionat al Premi de Street Photography Dolors Porredon de Granollers.

Pascual Casaubón adopta de la seva terra la pedra d’Ulldecona a la que infon vida i síntesi. Desfigura la massa per mostrar-nos una espècie de cos viu, orgànic. Art en tensió, formes sensuals des d’on brollen aigua, esquerdes, estrats, sediments, formes fàl·liques, ovoides i monticles que s’erigeixen vers al cel o s’estenen arran de terra. Una fusió entre el rigor de les rectes i la gracilitat de les corbes, que són com penya-segats que ens empenyen vers el buit vertiginós. En les seves obres més recents s’adverteixen formes geomètriques d’abstracció simbòlica, que rememoren el modernisme català gaudinià.

Junt amb Agustí Fructuoso fundà el projecte TPK Art i Pensament Contemporani durant l’any 1977, institució que, fugint dels estereotips academicistes, ha desenvolupat una important tasca de docència i investigació en les diverses disciplines artístiques. Després de passar per l’Escola Massana i la Facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona, amb una clara voluntat transgressora, mescla diferents materials i disciplines -pintura, escultura, vídeo, fotografia...- per tal de donar lloc a més d’un centenar de projectes en solitari o en col·laboració amb d’altres artistes.

Ubica l’espectador en l’atracció del misteri per mitjà d’una dermis de pintura figurativa intimista. Amb un dibuix senzill i de formes simples i definides, els seus personatges, a l’aguait, evoquen una nostàlgia imbuïda de complicitat, reflexió i curiositat per esbrinar què és el que succeeix en l’escena. Captivat per l’atmosfera, les vibracions produïdes per la composició, així com pel mode tàctil que deixa el seu pòsit en la tela; fuig d’estereotips i s’encorba per la rialla oculta i el somriure burlesc en una paleta de terres ocres, rogenques i ataronjades.

Artista visual i fotògrafa, doctorada en Belles Arts a la Universidad Complutense de Madrid i amb estudis superiors de fotografia a Milà i Nova York. Els seus projectes artístics estan enfocats en l’antropització del territori, el medi ambient, la sostenibilitat i els nous imaginaris del paisatge; amb altres de caràcter més documental, en què col·labora amb arquitectes i paisatgistes en la lectura i tractament del territori. Les seves obres paren l’atenció en les transformacions dels paisatges provocades per la modernització de la societat i aprofundeixen en una interpretació del nostre paisatge com a reflex de la nostra cultura. Ha participat en projectes culturals i exposicions amb fotografia i instal·lacions, tant en l’àmbit nacional com internacional; per exemple, l’any 1994 a la Corcoran Gallery of Art (Washington, Estats Units) i al Festival Revela’t 2023, amb la mostra Piel Ibérica y TransEuropeas, entre moltes d'altres.

És un dels principals representants de l’avantguarda fotogràfica catalana dels anys trenta, cartellista industrial, redactor de nombrosos articles i il·lustrador de llibres sobre el potencial de la imatge fotogràfica en la publicitat. Per mitjà d’efectes lumínics dramàtics fa agosarades incursions en el fotomuntatge on amalgama les tendències coexistents del període d’entreguerres: el surrealisme, el constructivisme, la Nova Objectivitat, la Bauhaus i el cartellisme publicitari dels Dadaistes i de Man Ray. Treballà com a periodista i grafista per a la Comissaria de Propaganda de la Generalitat (Govern Nacional Català) durant la Guerra Civil espanyola.

Pel seu pare Pere Català Pic s’inicia en el món de la fotografia amb tan sols 13 anys. Però, no és fins l’any 1947 que ja amb estudi propi, es dedica a treballar en el camp de la fotografia industrial i de la il·lustració. Col·labora en diverses revistes com el setmanari Revista i el grup d’arquitectes Grup R, les seves imatges abasten des del paisatge natural i urbà fins a la documentació artística i etnogràfica. Ha retratat personatges de la nostra cultura com ara Salvador Dalí, Joan Miró, Josep Pla, entre molts d’altres. Al llarg de tota la seva trajectòria professional ha estat guardonat amb nombrosos reconeixements: el Premi Nacional de les Arts Plàstiques (1983) atorgat pel Ministeri de Cultura, la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya (1992) i la Medalla d’Or al Mèrit Artístic de l’Ajuntament de Barcelona (1993).

L’any 1967 comença a treballar com a fotògraf freelance, realitzant reportatges de viatges per a La Vanguardia i Destino. Des de la seva primera exposició, l’any 1972, la seva obra forma part d‘innombrables col·leccions privades i públiques d’arreu del món. L’any 2001 fou guardonat amb el Premi Nacional de Fotografía otorgat pel Ministeri de Cultura i el Premi Nacional d’Arts Plàstiques de la Generalitat de Catalunya. Les seves imatges són el resultat de contemplar la facetada natura, per tal d’immortalitzar-la en el seu estat més pur. Sovint experimenta amb les tècniques fotogràfiques del segle XIX com el calotip o la Polaroid, on nus, paisatges, retrats o bodegons embriagats per una atmosfera de melancolia reflecteixen atemporalitat i realitat.