La col·lecció

De la Lleva del Biberó, va participar a la batalla de l’Ebre com a camiller per al bàndol republicà. Els seus pares, artesans sabaters del barri de Santa Caterina, hagueren de tancar el negoci en els primers anys de postguerra i això va fer que els fills obrissin un establiment d’emmarcaments, on Joan va treballar. Aquest fet el va conduir a estudiar cursos orientats a les arts aplicades i a acabar introduint-se en la pintura. Després d’iniciar-se en l’informalisme i l’experimentació amb el collage, Brotat va acabar definint un estil molt personal, marcat per un cert primitivisme i una clara inspiració en l’art del romànic català. Josep Maria de Sucre va descobrir-ne les pintures i el va introduir en els cercles artístics del moment. Més tard, Eugeni d’Ors va incorporar-lo al x Saló dels Onze de Madrid (1953). Des d’aquest moment seguí la seva trajectòria, que va tenir el seu punt àlgid en els anys 60, sense abandonar el seu personal estil.

Conscient de l’estat del món, l’escultura de Pablo Bruera és una evocació a la realitat. Basant-se en la cinètica i el cubisme, utilitza materials de caire industrial –aquells que representen l’avenç tecnològic i tots els conceptes de rutina i consum que ens aborden–, que transforma en formes arrelades a la natura, contribuint a la conscienciació social sobre la transformació dels recursos i les múltiples lectures que cadascú pot fer de la situació gràcies a la interacció directa amb l’obra, ja que l’artista les crea perquè siguin manipulades i percebudes, i acostar així el fet artístic a tothom que senti l’impuls de participar en aquest moviment global.

Pintor, dibuixant i gravador. Autodidacte que, com a membre de l’Agrupació d’Aquarel•listes de Catalunya, fou guardonat dins d’aquesta especialitat. Conreador de paisatges i de marines de cromatisme ric i vibrant. En els seus olis atorga solemnitat a la pinzellada directa, espontània i àmplia. Fa un estudi minuciós del color, de les estructures matèriques com a exaltació de la natura dominada per la llum mediterrània. Paisatges esquemàtics que s’ordenen en múltiples taques, com a resultat d’un conreat procés d’abstracció i conceptualització.

Juan Bufill ha treballat en múltiples vessants com la poesia, el cinema experimental d’art i assaig, així com també ha escrit guions per a còmics i la televisió, comissari d’exposicions i crític de fotografia. Com a fotògraf capta instants fugissers de temps invisibles per mitjà de la materialització de trajectes de llum i corrents lumíniques convertides en detonants de noves realitats.

Participa en exposicions des de l’any 1986 i ha estat instructor del gènere retratista en diversos cursos i seminaris. Josep Maria Cabané vetlla per la representació de la figura humana, emprant l’estètica del retrat però defugint la fidelitat fotogràfica. Els seus personatges són el resultat d’una reformulació dels trets humans, de la imaginació i del propi univers intimista. Reprèn i distorsiona tot allò que veiem sota una clara intensió transformadora que l’atansa al surrealisme de Magritte, però que embolcalla de melancolia i on el buit espacial dóna relleu i protagonisme a l’individu. Els seus darrers treballs deriven cap a un tractament dels aspectes més històrics de la memòria cíclica.

Escultor que projecta figures expressionistes estilitzades, evoluciona cap a l’abstracció sota un llenguatge de formes orgàniques i assemblatges, fent al•lusió al Pop Art d’objectes diversos. Assessorat per l’escultor Domènec Fita celebra la seva primera exposició durant l’any 1965. Entre els anys 1981 i 1991 modela escultures de gran format per a espais públics, i alhora comença a experimentar amb noves formes i materials sense deixar de banda la fusta dins del seu hàbitat boscós.

Pintora, escultora, fotògrafa i poeta, Lita Cabellut, artista catalana resident a Holanda, reivindica la universalitat de l’art i descriu, a través d’aquest, la realitat de la condició humana. Visiblement influïda per artistes com Goya o Francis Bacon, el seu univers creatiu s’aferra al compromís i la preocupació per l’ésser humà, el qual agafa com a objecte i introdueix en l’obra mitjançant una tècnica en què la importància recau a captar la vivacitat de la pell, l’òrgan més extern que revela el pas del temps i les experiències, aquell que despulla la cruesa, la força, el caràcter i l’angoixa dels instants més emotius de la seva existència.

Treballa sobretot la fotografia de paisatge, tot centrant-se, majoritàriament, en les vistes costaneres. Les seves imatges, aconseguides amb diferents recursos de la fotografia digital, filtres i una llarga exposició a la llum, mostren escenes enigmàtiques, colpidores fins i tot, que conviden l’espectador a descobrir la bellesa de la realitat que ens envolta i endinsar-se en un món on les coses aparentment ordinàries esdevenen exquisides.

L’evolució de Xavier Calicó ha fet que, amb el pas dels anys, el seu treball transiti al llarg de diverses tendències artístiques, seguint criteris sorprenents i, en ocasions, inserint-se en corrents de caire generalista. Després d’un període inicial en el qual experimenta amb l’abstracció i la figuració, a mitjans de l’any 1967 l’artista configura un llenguatge propi com a reflex d’un món on les formes sintètiques i els colors s’entremesclen sota una concepció mironiana. Tanmateix, des de finals dels anys setanta, el seu treball fa un sobtat viratge en deixar-se seduir pel neoexpressionisme alemany, que desemboca en un sense retorn figuratiu de caire realista.