Entre els anys 1980 i 1985 va estudiar les diferents tècniques de la disciplina escultòrica, però no és fins l’any 1989 que comença a exposar el seu treball de forma individual. Escultures que estableixen una relació amb l’espai molt particular i subjectiva i on la senzillesa volumètrica emergeix imperiosament. Mimesi entre forma i paisatge per mitjà d’uns contorns que s’obren i es projecten amb força cap a l’exterior. L’artista atorga rellevància a la base, al sòl des d’on floreix l’escultura, com un ésser viu, entre orgànic i mineral.
Format a l’Escola Museu de Belles Arts de Boston (els EUA), Ricardo B. Sánchez descobrí en la seva adolescència com la fotografia podia convertir-se en el millor mitjà —ja que estableix una relació perfecta entre mirada i llum— per a expressar i donar forma a les seves reflexions. En els seus orígens begué del fotoperiodisme i fotografia documental, branca que li permeté iniciar-se en l’acte fotogràfic i que a la vegada l’ajudà a desenvolupar el seu sentit estètic, tant plàstic com teòric, que es centra sobretot en la conjunció de moviment i llum, i la forma resultant de l’instant en el qual el fotògraf decideix captar la imatge. Tant en persones com en elements naturals, l’instant es transforma en concepte per a definir el punt d’inflexió de qualsevol procés evolutiu, el qual ens fa entendre el nostre devenir en la fràgil estructura del món en què vivim.
Iniciat en la fotografia des de molt jove i de manera totalment autodidacta, Sánchez-Barriga capta l’instant precís del paisatge centrant-se sobretot en la composició de la llum i l’atmosfera, elements imprescindibles per a ell, ja que fotografiar el paisatge en si mateix és una tasca feta anteriorment, no queden terres inexplorades, tan sols l’aura es pot captar com a únic perquè en el moment de prendre la instantània aborda el conjunt de l’espai. Així mateix, aquestes fotografies se centren en l’ús tècnic del blanc i negre així com en la força tant de la perspectiva com dels punts de fuga concisos que confereixen un toc pictòric a la construcció total de la imatge.
Format en enginyeria aeronàutica per la UPM, la relació d’Álvaro Sánchez-Montañés amb la fotografia començà als 18 anys quan, de manera atzarosa, adquirí una càmera Zenith al famós Rastro madrileny. Des d’aleshores, i alternant la tasca fotogràfica amb la d’enginyer aeronàutic, s’ha dedicat a l’obtenció d’imatges aclaparadores i de brutal contingut poètic on la relació entre l’entorn natural i l’artificial que conformen l’hàbitat de l’esser humà, xoquen i creen situacions de les quals sorgeix un nou tipus de bellesa basada en la relació harmònica de caos i ordre. Les seves instantànies han estat exposades en ciutats com Barcelona, Mèxic D. F., Nova York o Londres i han estat guardonades amb premis internacionals com l’Epson 2009, els International Photography Awards 2009 o el primer premi de la Fundació Aena 2012.
Ricardo Sans establí una estreta relació professional i d’amistat amb Salvador Dalí, a qui retrataria en el seu entorn de treball i en la intimitat. Alguns dels seus treballs es van publicar en revistes i diaris estrangers, com ara Life, The Sunday Mail of Singapore, Look, etc. Algunes còpies vintage han estat adquirides per col•leccionistes particulars, tot i que bona part del fons fou adquirit per la Fundació Gala-Savaldor Dali i l’arxiu documental de l’Espai Gaudi de la Pedrera.
Autodidacta i fotògraf amateur. Les seves imatges, tenyides de blanc i negre o sèpia, capten llocs enrunats, monuments històrics, racons desolats i oblidats per la humanitat i que ens conviden a viatjar a través del temps, la memòria i el record d’un passat que es fusiona i es confon amb el present. A través d’aquestes imatges sense presència humana, Santamaria amalgama realitat i ficció i fa qüestionar a l’observador la tènue línia que separa l’ahir, l’avui i el demà. Sobre la seva obra planeja l’esperit de la fragilitat, la vulnerabilitat, la solitud i la bellesa erosionada.
Els germans Pere i Josep Santilari plasmen la realitat de temes tan clàssics com són: les natures mortes, la nuesa i els paisatges urbans de Barcelona. Voluntat de representar imatges del món extern des d’una mirada distant, ja que la seva obra esdevé una constant recerca de l’ objectivitat, on s’arriba per un joc de llums i d’objectes, d’ombres, i transparències, fins a adquirir una nítida i quasi immillorable imatge. Fent ús de les tècniques del paper carbó, la grisalla o la pintura a l’oli, tradició i modernitat formen part d’un mateix llenguatge imbuït de realisme poètic.
Uneix-te al nostre 
