Llicenciada en Belles Arts per la Universitat de Barcelona, Dolors Puigdemont s’endinsa en el món de l’art a través de l’escultura, en què desenvolupa una estètica informalista i molt matèrica. Les seves obres es distingeixen per l’ús d’elements de la natura combinats amb materials industrials i tenen una gran càrrega simbòlica. En els seus treballs més recents, ha incorporat malla metàl·lica i restes de poda de la natura per explorar la geometria platònica i donar una interpretació simbòlica a les formes orgàniques. Recentment, està experimentant amb la creació d’obres destinades a l’exterior utilitzant materials industrials, com el metall i el vidre.
Ha exposat a diverses galeries i museus, entre els quals destaquen la Galeria Eude de Barcelona i altres espais a Reus, Tarragona, Sant Feliu de Llobregat i Olot. A més, ha participat en nombroses exposicions col·lectives i fires d’art, com la Triennial of Tapestry a Polònia, i en experiències com ara Lluèrnia, a Olot, i Jardins de Llum, a Manresa.
Pintor autodidacte que completà la seva formació amb estudis de disseny gràfic i d’arts aplicades. Els paisatges, les arquitectures urbanes, les grans ciutats, els gratacels i les panoràmiques, que sovint es confonen amb imatges de la realitat, li permeten crear un joc de perspectives, llum i color a mig camí entre l’impressionisme i l’art del còmic. En un intent de transgredir la forma, l’artista intenta apropar-se a l’espectador per mitjà de les percepcions -els sorolls, les atmosferes o la fugacitat-, que arriben a transmutar la naturalesa dels cossos i que confereixen una nova panoràmica circumstancial.
Pintor, videocreador i fotògraf que ha col•laborat a la televisió gràcies a les seves creacions originals en un programa infantil anomenat Una mà de contes. A primera vista, les teles del pintor barceloní ens transporten cap a un univers oníric i fantasiós, de llenguatge sobri i sintètic. Tanmateix, l’artista s’aproxima a la concepció dels grans mestres, com Rothko o Miró, que aposten per un vessant artístic més transgressor, amb el desig immens de generar una reflexió intrínseca. Xavier Puigmartí, a través d’una anàlisi metòdica, mina l’epidermis formal per copsar l’essència vertadera, la idea que palpita en la matèria.
Escenes d’interiors, paisatges imaginaris, figures femenines i natures mortes de tonalitat vivaç s’entremesclen poèticament i embolcallen les creacions de l’artista d’una atmosfera plàcida, idíl•lica i eterna. Després d’una estada estrepitosa a l’escola Massana, complementa la seva formació a París, on celebra la seva primera exposició. A mitjan dels anys setanta i seduït per la puresa del paisatge empordanès tenyeix la seva obra de llum sota una extensa gamma de gradacions cromàtiques.
Fotògraf i pintor. Es va iniciar en la fotografia a mitjans dels anys noranta gràcies a una càmera que li va regalar la seva mare. És tècnic superior en fotografia artística per l’Escola d’Art i Disseny de Tarragona. Viatger incansable, ha realitzat reportatges a nombrosos països: Palestina, Síria, Bòsnia, Grècia o els Estats Units, entre d'altres. El seu treball fotogràfic se centra en el documental, on la guerra, la política i la figura humana en són els temes centrals. L’any 2017 va guanyar la segona edició del Concurs de Pintura que convoca la Fundació Privada Mútua Catalana.
Es va formar a l’Escola Massana de Barcelona i a l'École nationale supérieure des beaux-arts de París, ciutat on viu i treballa des que s'hi va instal·lar als anys seixanta. Durant aquella època, descobreix el nou realisme francès, que l’empeny a denunciar el mercantilisme i el consumisme desenfrenat, i que esdevindrà el discurs central de la seva obra, primer amb collages i després amb emulsions fotogràfiques sobre tela o impressions sobre metall. Utilitza tècniques del moment com, per exemple, la reproductibilitat, i referents dels mitjans de comunicació i la publicitat com a llenguatge propi per a la reivindicació.
Nascut a l’exili, va esdevenir un artista compromès amb les tendències anarquistes. El treball de Floreal Radresa com a eina de reclam enfront les injustícies sociopolítiques, adopta un realisme crític i de rebuig impetuós per mitjà de figures turmentades i que es retorcen entre les seves pròpies misèries. Fa ús d’una pinzellada ràpida, vertiginosa i de cromatisme enèrgic i virulent.