Mangot (Montserrat Padrós Mangot) va néixer pintora: tot i haver estudiat Magisteri i haver-s’hi dedicat durant uns anys, explica que la seva veritable vocació va ser sempre la pintura. L’any 1970 va ingressar a l’Escola Massana i el 1976 es va graduar en tècniques de pintura mural a l’Escola d’Arts i Oficis de Barcelona. Des d’aquells anys setanta Mangot ha generat una gran quantitat d’obres, que s’han exposat tant en l’àmbit nacional com en l’internacional. La seva pintura, de trets formals propers a l’expressionisme i l’impressionisme, es caracteritza per una paleta acolorida i expressiva i per una pinzellada solta, que dona forma a les figures sense que aquestes necessitin la línia per esdevenir-se. A les seves obres hi trobem principalment paisatges urbans i marítims que ens remeten a la vibrant llum mediterrània. Pel que fa al retrat, Mangot cerca l’essència, la veritat del retratat; en definitiva, plasmar-ne l’ànima.
Dins dels seus projectes no interessa l’inici o el final, sinó l’interval. Un cop analitzada la imatge fixa o en moviment, pretén descobrir-nos cóm construïm les nostres vides en un triangle composat d’allò real, fictici i el criteri o distància, que un cop interpretades dotem de sentit. En la dicotomia realitat-falsetat és on escindeix i congela l’acció en el temps, per així, mitjançant la reiteració, transmutar el seu significat metafòric. Preserva una estètica que custodia la imatge i les formes en delicades relacions entre el fons i la figura, si és necessari, en diferents pantalles de projecció que ens ajuden a veure més enllà d’elles mateixes. La seva obra s’exposa internacionalment en diferents sales d’institucions públiques i privades.
Noemí Palacios fou una de les finalistes del premi d’escultura de la Fundació Vila Casas. El seu treball es caracteritza per la recerca d’unes formes que s’oculten entre la naturalesa més virginal i pura. Per mitjà d’un estudi meticulós sobre el volum i el bloc petri, ens revela les propietats inherents a la massa, alhora que immortalitza tots aquells sentiments continguts que expressa amb fermesa i força a través de cadascuna de les seves peces. El resultat final és el d’unes construccions lliscants, tènues i sinuoses que mantenen paral•lelismes estètics amb l’escultura de Brancusi, Henry Moore o Mariano Andrés Vilella -mentor de l’artista i amb qui col•labora en l’actualitat.
L’obra del pintor Jordi Pallarès se circumscriu dins l’expressionisme abstracte i simbolista. La realitat no és estàtica, sinó en constant mutació i moviment. Les seves creacions matèriques i enèrgiques són pura cinètica i repten la llei de la gravetat. Abisme entre el Tot i el No-res, absència i presència que ens evoca l’origen primigeni on l’ésser endut i engolit pel buit s’inicia en un camí sense retorn. Línies corbes i eternament entrellaçades, remolins i espirals que ens projecten cap a l’infinit i el misteri de la creació.
L’obra de José Luis Pascual es troba immersa en un món molt particular ja que, tot i tractar-se d’un artista autodidacte podem inserir-la dins les estètiques contemporànies: el dadaisme, amb el seu tarannà burlesc; el cubisme, en la composició plàstica; el conceptual, que accepta tots els materials per tal d’arribar a la idea; l’art sociològic, i, finalment, l’art interdisciplinari Art & Language, aquell que connectant camps de coneixement diversos pren el llenguatge com a punt de partença.
Pintor paisatgista que l’any 1914 substitueix el director Josep Berga i Boix de l’Escola de Belles Arts d’Olot. Instruït a l’acadèmia de Joan Llimona, ben prompte és seduït per la brisa càlida i renovadora de l’escola francesa de Barbizon i de l’artista Corot. Dins d’una producció copiosa predominen els paisatges bucòlics i pintorescs que evoquen l’espectador a una vida rural positivada en terres catalanes. Sota una concepció natural i objectiva, una tècnica precisa de rics cromatismes i alguns trets avantguardistes provinents del puntillisme neoimpressionista, representa de forma exquisida un seguit de costums i successos anecdòtics de la cultura del país.