Dibuixant i fotògraf. L’obra de Patricio Vélez es construeix com un exercici subtil i delicat, harmònic en tota la seva base compositiva, que fa de paisatges, o nocions d’aquests paisatges, refugis de la seva intuïció poètica. El resultat es reflecteix com una sensació que comprèn des del somni de caire surrealista fins a la troballa del factor científic, tot, amb el component “natura” com a referent.
Nascut en el si d’una família de tradició empresarial, Lluís Ventós va sobresortir com a pintor autodidacte rebel, impetuós i obert al descobriment. El seu estil ha anat evolucionant cap a una síntesi en les formes amb referències al constructivisme rus i que més tard deriva cap a una investigació dels orígens que reflecteix en les seves escultures. La tradició perfumera de la seva família l’aproxima al tractament del vidre i l’ús de la fusta per a realitzar figures que evoquen la simbòlica iconografia de la cultura Rapa Nui i dels moai de l’illa de Pasqua.
Biòleg que ha compaginat la seva professió, dedicada a la dinamització de projectes innovadors de conservació del mar, amb la seva afició a la fotografia. Imatges en blanc i negre, sèpia o multicolors de la vasta i heterogènia bellesa del patrimoni natural de la Mediterrània. Des de la biodiversitat fins a l’ús de l’energia, Miquel Ventura lluita per la millora i la conservació d’un paisatge terrestre i marí, per desvelar a les futures generacions el tresor mediambiental que ens circumda.
El seu treball s’emmarca dins d’una coherència de discurs plàstic, com a síntesi d’impressions i sensacions on resta basculat entre la figuració i l’abstracció, la racionalitat i la irracionalitat, l’ordre i el caos. Seguint les petjades dels renaixentistes, ha atorgat a la seva pintura un caràcter modern, infós de força argumental i d’intensitat compositiva que ressenya l’arquitectura i s’imposa a l’espectador. Amb certa influència cubista, el seu treball evoluciona cap a una acurada i organitzada composició. Creant un llenguatge personal, allunyat dels corrents artístics postmoderns dels anys vuitanta, reptes assumits a través d’un procés d’investigació de la pintura mural.
Pintura acrílica estratificada, resultat d’un minuciós estudi on res és atzarós. Obsessionat per fer visibles les coses etèries i immaterials copsa els efectes lumínics i conforma ombres vaporoses. Cada treball plàstic és una nova exploració que emmagatzema experiència i sensibilitat per tal d’obrir interrogants sobre la certesa de les nostres percepcions. Distorsiona la realitat, oculta objectes i desenfoca les imatges per tal de crear multiplicitat de missatges que divaguen entre l’abstracció i la figuració.
Des que va començar, Mayte Vieta (Blanes, 1971) treballa l’escultura tot i que en els últims anys, ha anat centrant-se en un discurs fotogràfic que, com a pretext, utilitza per evidenciar l’ambivalència de les coses visibles. La imatge obtinguda a partir de seqüències viscudes creen en l’obra de Mayte Vieta certes dicotomies pròpies del llenguatge postmodern: absència-presència, vida-mort, natural-artificial... reflexions del nostre jo. Mayte Vieta s’allunya del concepte clàssic de fotografia: investiga, manipula i transforma el material per aconseguir, segons paraules de l’artista, “capturar l’instant” i establir un diàleg espai-temps. El seu treball pretén apropar l’espectador a multitud de llocs carregats de força atmosfèrica, espais somiats i dotats d’una forta càrrega simbòlica i sensible.